21 de març de 2019
21.03.2019
Diari de Girona

Una afició, un grup d'amics i més: la penya gironina

21.03.2019 | 01:04
La Penya Gironina al santuari dels Àngels

Qui ens ho hauria d'haver dit mai, oi? El Girona és a Primera Divisió, per això heu creat aquesta penya. No em sembla mala idea la vostra proposta. Ara som un club important, i referent a la província». Aquestes eren les paraules d'un vell amic i seguidor del Girona, bé, dit sigui així per entendre'ns d'alguna manera, ja que seguidor el que es diu seguidor certament ho era, però d'aquells que se n'han fet les darreres temporades. Quan les coses anaven bé, o quasi bé. Perquè amb dos intents d'ascens fallits, ell aprofitava també per endinsar-se al club d'aquells que s'anomenen patidors.

Què li havia de dir jo, al vell company, a qui la imatge d'un estadi de Montilivi de ciment fred i quasi inhòspit es perd entre els indrets d'una memòria acostumada a veure aquests últims temps seients nous de plàstic vermell, i ocupats. Fins i tot el nom de Kiko Ratón i el gol contra el Múrcia el podrien confondre amb les èpoques d'en Morata o en Montes. Res a fer. Vaig veure que ni molt menys sabia de què li parlava.

Tanmateix li vaig parlar de la nostra penya: La Penya Gironina. La que es va crear quan el Girona va baixar a Regional Preferent, allà a principis dels vuitanta. Cert que amb els anys els membres van estar prou dispersos, però l'amistat entre els penyistes i l'afició pels colors no es va perdre com una simple anècdota de joventut. «Aquells que van mamar ciment i rivals de Tercera han tornat. De fet, no han marxat mai», li vaig dir. I ara us necessitem per compartir aquest moment històric. Tant els de tota la vida com aquells a qui anomeno «quasi nouvinguts». Tots, absolutament tots, sou benvinguts, i no era aquesta la meva intenció de fer un fàcil rodolí. Un cop convençut aquest nou penyista, a qui la idea de compartir no només futbol sinó bona taula i fer amics el va fer decidir, li vaig fer una pregunta:

«Quan creus que el Girona es podrà considerar realment un club gran, gran de veritat?», vaig dir per posar-lo a prova. «El dia que juguem a Europa, o potser el dia que guanyem una Lliga de Campions», em va dir. La seva resposta no em va acabar de convèncer. Per tant, hi vaig afegir: «El dia que es fundi una penya del Girona en una altra província i fins i tot de fora de Catalunya, o millor a algun indret d'Amèrica o a l'Àfrica, aquest dia podràs dir que el Girona és un club gran. I no vull dir una penya creada per catalans que siguin allà per feina, no, res a veure. Em refereixo a una penya impulsada per gent d'allà, nascuda allà. Els títols sempre seran benvinguts, pero el sentiment de la gent és el que compta», vaig argumentar.

El bon home va somriure, i a partir d'aquell dia sé que té clar el sentiment de penya. «I es dirà també Penya Gironina? Com la nostra?», es preguntava. «Penya Gironina de Nova York, sona bé», va respondre. «No ho dubtis, així l'anomenaran. M'ha agradat el que has dit, company, la nostra». En aquell moment ja vaig saber que el meu vell amic tenia molt clar el que representava el sentiment penyista. «Benvingut a la Penya Gironina», vaig dir mentre ell ja demanava un parell de cerveses, somrient, és clar. No podia ser de cap altra manera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook