Ningú havia dit que seria bufar i fer ampolles mantenir la categoria per segona temporada consecutiva. Com també era difícil imaginar que el Girona es complicaria tant la vida. Quan va guanyar a Leganés, a mitjan març, el camí estava escrit. Era qüestió de seguir-lo i rematar la jugada amb alguns punts més. Tampoc en calien gaires. El cas és que des d'aquell 0-2 a Butarque, l'equip no se'n surt. Enllaça derrotes, tantes fins a cinc. L'última, a Balaídos, de les perilloses. Perquè serveix per donar ales a un rival directe i perquè fa que els d'Eusebio s'acostin perillosament al precipici. Tret d'alguns minuts després de l'empat de Portu i l'embranzida dels últims minuts més amb el cor que no pas amb el cap, la resta va servir per evidenciar les moltes carències i necessitats d'un equip que no fa altra cosa que baixar posicions. Ara, nova final el dimarts. Aquesta sí, a vida o mort, a Valladolid.

És evident que no és fàcil jugar en un ambient hostil, que les cames poden fer figa pels nervis de veure's a prop del pou. D'excuses n'hi pot haver mil. El problema és plantar-se al camp d'un adversari que s'hi juga tant o més, i no xutar entre pals en 45 minuts. Ja no això; en pràcticament no trenar jugades amb sentit, a acumular pèrdues innecessàries, a fer del porter el teu millor home. A deixar que el Celta s'ho creiés, s'espolsés les seves pors -perquè en tenia, i moltes- i ballés els d'Eusebio com si amb ells no anés la pel·lícula. El tècnic va decidir deixar Borja a la banqueta i donar la batuta a Aleix Garcia, apostant per dues bales en banda com Roberts i Portu. La qüestió és que el d'Ulldecona no va fer més que regalar pilotes i als extrems ni se'ls va veure. Això s'ho va trobar el Celta a mesura que passaven als minuts. Perquè d'inici, als d'Escribá se'ls notava nerviosos. És el que té començar el partit en descens. De mica en mica, quan la maquinària els va començar a funcionar, ja no hi va haver història durant una estona.

El primer temps va ser un monòleg només interromput per Bounou, que havia decidit repetir la seva exhibició de Mestalla, ara fa uns mesos enrere. El porter va rebutjar fins a tres bones ocasions abans del quart d'hora. Un xut creuat de Boufal, un cacau de Boudebouz i un remat a boca de canó de Maxi que va treure amb el pit. Mal símptoma que el Celta s'acostés tant ja de bon inici. Però així es va anar succeint. Al 26, si Maxi no va marcar va ser perquè el seu cop de cap va sortir fregant el pal. Es jugava amb foc. Massa concessions al darrere i a dalt, tendresa. Roberts estava desaparegut. Participava poc i si ho feia, era sense perill. Només Stuani, amb un parell de rematades -un cop de cap que va sortir per damunt del travesser i un xut que semblava una passada i que no va tenir més conseqüències- era l'únic que ho provava. Llavors va arribar la garrotada. Superada la mitja hora, Pere Pons no va poder robar una pilota al mig del camp i el Celta va armar un contracop. El va conduir per l'esquerra, aprofitant la innocència de Porro. Boufal va fer amb ell el que va voler. Només encarar-lo, es veia que la jugada no podia acabar bé. Va entrar a l'àrea, deixant la pilota enrere. Allà hi havia Aspas, tot sol, sense que ningú el marqués. El 10 és d'aquells que no fallen i va marcar el cinquè gol de la seva carrera al Girona. Massa fàcil. Només li faltava això a Balaídos, que es va espolsar els nervis de sobre. Fins al descans, el monòleg es va incrementar. I els atacs per la banda de Porro es van succeir. Era el gran taló d'Aquil·les dels d'Eusebio, que no tenen lateral dret des de l'estiu, veient com mercat rere mercat el club no se n'ha sortit per posar-hi remei.

Al descans, retocs. No quedava cap altra opció, per no repetir el despropòsit vist fins al moment. Va entrar Borja i Aleix va enfilar cap a la banqueta. Com Roberts. Juanpe també saltava a la gespa. Moviment de peces i també de dibuix. Es passava a jugar amb tres centrals i s'apostava per recuperar els carrilers. No va ser necessari que corregués gaire la pilota, perquè amb pocs minuts el panorama va canviar de dalt a baix. Tot, per una jugada i una estona de suspens. Portu va rebre una passada d'Alcalá i va batre Rubén amb un xut creuat. Al moment, l'àrbitre va anul·lar la jugada a l'entendre que hi havia fora de joc perquè Stuani havia intervingut tocant la pilota. Va aparèixer el VAR. Fins a cinc minuts de deliberació va necessitar Del Cerro Grande, que va acudir fins i tot a la televisió. Al final va donar el gol per vàlid. El millor que li podia passar al Girona, que va posar la por al cos al Celta. No s'ho esperava el conjunt gallec, que va seguir picant pedra tot buscant un segon gol, però sense tenir tant la pilota ni contundència de tres quarts del camp cap endavant.

Es van animar els d'Eusebio. Més tranquils amb l'1-1, van decidir treure el cap més enllà del cercle central i fins i tot van posar la por al cos a una afició que no les tenia totes. A cada centrada lateral, el públic aguantava la respiració. O se li tallava, quan Porro s'aventurava tot sol cap a l'àrea contrària i provava fortuna amb un xut que es perdia per damunt del travesser. Això va durar fins que Boufal va voler. L'extrem marroquí va ser un autèntic maldecap per al Girona, que va rebre el segon gol quan més bones prestacions estava oferint. La pilota d'Aspas va anar cap a Boufal, perfilat a la banda esquerra. Va aguantar, abans d'aixecar el cap i veure-ho clar. Per què no xutar? Dit i fet. El cacau, dirigit al pal llarg de Bounou, va ser imparable. Amb el 2-1 es va trencar el partit. Boudebouz va tenir el tercer abans que entrés Soni i Escribá encetés el ball de canvis. Tot estava obert i podia passar qualsevol cosa. Fins i tot en els sis minuts de temps que va afegir l'àrbitre. I el que va passar, és que el peu d'un defensa va impedir una rematada franca d'Stuani ja al descompte. Que Juanpe es va precipitar xutant des de casa seva quan tot l'equip estava a l'àrea contrària. I que Pere Pons, quan el partit moria, va enviar per sobre la porteria l'última ocasió per haver salvat un empat. No hi va haver sort. Ni encert. Com fa cinc jornades, en què la derrota és el denominador comú. Massa difícil salvar-se així.