16 de maig de 2019
16.05.2019

EWOMAN GIRONA | INSCRIPCIÓ GRATUÏTA

Tenir la pilota no ho és tot

Eusebio Sacristán ha volgut implantar una filosofia de toc amb la qual controlar els partits ·El Girona no ha guanyat la possessió de pilota en cap de les deu victòries que ha celebrat

16.05.2019 | 01:27
Tenir la pilota no ho és tot

A l'estiu, les promeses eren precioses; però, ara que s'acaba la temporada, la realitat no és gens bonica. L'adeu de Pablo Machín al Sevilla va ser el comiat a un estil intens i competitiu, que Montilivi només ha recuperat en comptades ocasions. Jugaria millor o pitjor, l'equip del sorià; però garantia ser-hi fins al final perquè hi creia. Tenia una essència i una fortalesa mental en el que feia. Posava a la pràctica tot allò que havia estudiat, malgrat els obstacles que es va anar trobant pel camí. I les poques vegades que va fallar, va caure amb el cap ben alt. Aquest curs no es pot dir el mateix. L'aposta per Eusebio Sacristán no ha tingut el resultat esperat. No perquè el val·lisoletà no sigui un bon entrenador, que ho és. No perquè no hagi volgut fer-ho bé, que ningú ho ha desitjat més que ell. Però sí perquè ha intentat que la plantilla tingui un estil impropi de la seva naturalesa, tot i dir quan va ser presentat que seria ell qui s'adaptaria. Una idea romàntica que exigia brillantor i control dels partits mitjançant la possessió de la pilota. La importància del «com». Escola Cruyff, que en diuen. Coses que es poden fer a Manchester i serveixen per guanyar Premiers però que Montilivi continua sense veure. I entre els dubtes, els canvis de sistema, les lesions i els pocs recursos, el Girona s'ha allunyat del seu hàbitat. S'ha anat fent petit. La plantilla estava dissenyada per jugar al que volia Machín. I Eusebio, que té un estil totalment contrari al de l'entrenador que va portar el Girona a Primera, no ha pogut transformar uns jugadors que per moments han semblat desorientats. Ja des de la pretemporada, amb el canvi de dibuix, amb una preferència clara sobre el 4-3-3. Després d'un 1 de 6 inicial a la Lliga, retorn al 3-5-2. Però no un retorn d'aquells amb convenciment, no. Un retorn entre cometes, perquè a finals d'octubre el mateix Eusebio va admetre que la plantilla començava a tenir dubtes, que tenia massa informació i no un rumb definit. Segurament, quedar-se amb l'esquema guanyador va ser més una aposta feta des de la fe que no pel fet de sentir-la seva. I a mitjans de febrer, tornem-hi: després de 10 jornades sense guanyar a la Lliga i perdent al descans del Santiago Bernabéu, l'elecció va ser posar un 4-1-4-1 que va aconseguir tres triomfs que semblaven donar la permanència. Fràgils al darrere, poc punyents en atac i amb una imatge preocupant contra els rivals directes en un tram final de Lliga on tot ha acabat malament, ha estat la sentència. I una dada ho explica tot: el Girona no ha dominat la possessió de la pilota en cap dels 10 partits (9 de Lliga i 1 de Copa) que ha guanyat. Potser tenir la pilota no ho és tot, i sí que ho és saber què fer amb ella quan la tens.

Tot comença a Vila-real

La nit del 31 d'agost, Eusebio Sacristán va decidir que el 4-3-3 amb què havia començat la Lliga no funcionava. Contra el Valladolid (0-0), en la jornada inaugural, el Girona va tenir un 67,9% de la possessió i va gaudir de 13 rematades, per 2 dels castellans. A la jornada 2, contra el Madrid (1-4), no va tenir la possessió, però tampoc se l'hi podia exigir. En tots dos partits, dos aspectes concrets del joc que han marcat la temporada: la presència de David Timor al pivot defensiu, i l'encaix de Borja García a l'esquerra de l'atac, amb aparicions esporàdiques pel centre. Recuperem el 31 d'agost. A la tarda, a l'hotel de concentració, Timor fitxa pel Las Palmas. Hores abans, Guardiola, el tècnic del City i no el copropietari del Girona, assegura que Douglas tornarà a jugar cedit a Montilivi. Per cert, Rubén Alcaraz ja no hi era, perquè va estar present al Girona-Valladolid però com a visitant i no com a local. Primer problema: vols posar en pràctica un estil de toc i intentar una sortida de pilota neta però dues peces que haurien de ser bàsiques en el nou estil marxen, i la tercera no convenç. Solucions? Posar-hi Aleix Garcia, un jugador destinat a tenir un paper més destacat en una zona sense tantes obligacions defensives, o Pere Pons, que rendeix molt més quan té camp per córrer i no quan està limitat. Segon problema: si la pilota no passa per Borja, els atacs són més directes. I el madrileny ha rebut poques pilotes enganxat a la banda. Recordem que la idea era tocar-la, controlar els partits gràcies a la presa de decisions. Incidir en els rivals. Dominar-los i que sentin que manes. Que ballin al teu ritme. Condicionar-los. I amb dues de les onze peces de l'engranatge grinyolant, encara era un xic més difícil. Per això, a Vila-real, es torna al 3-5-2. Els groguets dominen amb un 65,8% de la possessió i el setge, especialment a la primera part, és important. De fet, el VAR anul·la un gol d'Ekambi. Però a la segona part, Borja la rep al centre, s'inventa una assistència magistral a Stuani i els tres punts marxen cap a Montilivi. I sense Portu, que patia pel seu futur i tenia els dos peus a Sevilla. No hi ha res com fer el que saps fer. Més encara si un alt tant per cent de la plantilla repeteix sentir-se més còmode amb allò que coneix.

Inseguretats

No tota la trajectòria del segon any a Primera ha estat dolenta, perquè gràcies a la victòria contra el Vila-real l'equip es va anar enfortint, i va viure els millors moments de la temporada just en el pitjor escenari, amb Mojica i Aday trencats, un fet que va obligar a trastocar la preparació del Peralada, molt minvat tot l'any i que segurament baixarà a Tercera. Les victòries contra el Celta, el Rayo, el València i l'Espanyol, totes amb una possessió inferior a la del rival, situaven el Girona en una esplèndida posició, a tocar dels llocs europeus. Ja s'havia superat la crisi d'identitat patida a l'octubre, en què Eusebio canviava el dibuix a la mitja part i marejava tothom. Els resultats van ocultar els primers símptomes. Ho va reconèixer ell abans d'anar a Anoeta. «El fet de dividir els esforços en dues propostes ens impedia tenir la concentració i la força necessàries per posar en pràctica el nostre pla. Tot ens ha servit per ser més rics i gaudir de diferents moviments, però ara ens centrarem en un dibuix més concret». Però la riquesa ha acabat sent decebedora, perquè no s'ha arribat a fer ni una cosa ni l'altra. I Eusebio Sacristán, trencat per dins i per fora, ha acabat desdibuixat i tocant totes les tecles possibles que el portessin a una permanència que no arribarà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook