Haver guanyat ahir al camp del Cadis hauria servit per derrotar a domicili un líder que fins ara ho havia guanyat tot, per allargar la pròpia ratxa de resultats positius a tres victòries seguides i per enviar un missatge als rivals, que efectivament aquest Girona FC vol ser un dels grans aspirants als dos primers llocs de la taula classificatòria.

O sigui que una sola victòria hagués servit, també entre altres coses, per començar a desencadenar l'eufòria de la parròquia gironina. Però mirem el got mig ple. Tot just s'ha disputat la cinquena jornada i, per tant, en queden trenta-set per davant. Vol dir que l'equip encara té molt marge de millora i, sobretot, que tots plegats ja estem avisats que malgrat els pressupostos i l'espectacular composició de la plantilla, a Segona per molta qualitat que es tingui, per guanyar s'ha de córrer més que el rival. Que no se'ns oblidi.

Dit això, voldria allunyar-me de Montilivi per repassar una de les imatges més tristes de la setmana i de la temporada. Veure Marcelino sol, en un hotel de València, intentant explicar el que no té explicació ha estat devastador per a aquells que busquen un mínim de lògica al futbol. Haver classificat l'equip per a la Champions, haver guanyat la Copa del Rei i haver tornat la pau social a les graderies de Mestalla li han valgut al tècnic, per obra i gràcia del propietari del club, per estar a la llista de l'atur. O sigui, que ara ja no es fa fora un entrenador per perdre partits, se'l fa fora per guanyar-los!

Al final, ens podem queixar que a Girona la temporada passada la propietat decidís no fer el canvi d'Eusebio quan tothom el demanava per evitar el desastre. Una decisió que, agradés o no, es va prendre amb criteri.

Just al revés del que el mateix València ha fet amb Marcelino o de com es fan les coses a Màlaga, que veurem si no segueix les passes del Reus, amb el seu xeic al capdavant.

Sembla fins i tot dur de pensar i de dir, però al final potser cal escollir entre actuar amb criteri, malgrat que hi hagi un risc alt d'equivocar-se; o tirar pel dret sense criteri, sabent que l'equivocació és segura.

I un tercer capítol per acabar, a València hi ha arribat Celades, i també Òscar Àlvarez. El que en els darrers anys ha estat jugador, segon entrenador i també primer tècnic del Llagostera, ha deixat l'equip gironí per afrontar un repte pel qual porta treballant molt temps.

L'Òscar és d'aquella mena de gent que es vesteix pels peus i a qui els peus sempre li toquen a terra. Dues hores després de saber-se la notícia, contestava un whatsapp de felicitació amb la mateixa celeritat, confiança i humor de sempre. Els que l'han conegut com a jugador o com a tècnic saben que l'oportunitat és més que merescuda, per treball i capacitat. O sigui que només cal desitjar-li sort. Ah, i la família i amics de la família hauran de decidir si València o Vila-real. Perquè els dos germans, Òscar i Quique, són els ajudants de Celades i Calleja. L'1 de desembre, el duel de la primera volta.