Va ser Cristhian Stuani qui va fer els dos gols, diumenge, per despatxar el Fuenlabrada (2-0) i enlairar el Girona. Ell es va endur els titulars, com gairebé sempre i perquè les xifres i rendiment així ho justifiquen. Però a la sala de premsa, a qui va elogiar reiteradament el tècnic Pep Lluís Martí va ser Borja García. Més d'un cop va destacar la seva capacitat per generar «genialitats», recurs que el de Villaverde mostra cada dos per tres. Un futbolista d'una altra categoria, amb un talent innat però també una enorme capacitat de sacrifici que ha anat adquirint amb el pas dels anys. La seva evolució com a futbolista és evident. No té res a veure el Borja García del 2015, el que va arribar a Montilivi, amb el d'ara. Cada cop més complet, l'equip és un altre amb ell a la gespa. L'exemple més recent, l'últim cap de setmana. Mentre va estar a la banqueta, el Girona es va ennuegar en atac. Ja a la gespa, la història va ser una altra.
Amb 29 anys acabats de fer, edat en què molts assenyalen que s'aconsegueix la maduresa absoluta i plenitud dels futbolistes, el de Villaverde viu la seva cinquena temporada en clau blanc-i-vermella. Va estrenar aquesta etapa després d'encadenar dos descensos, un amb el Reial Madrid Castella i l'altre amb el Còrdova. Aquest últim, especialment dolorós, en baixar a Segona després d'un any horrorós en l'àmbit col·lectiu, en què va formar part d'una extensa plantilla que va signar uns números pèssims: només 20 punts en 38 jornades. Peça cobejada, un munt de clubs se li van tirar al damunt però no va ser fins que va deslligar-se del conjunt madridista, club del qual percebia un sou d'uns 400.000 euros, que va ser accessible per al Girona. Era l'estiu del 2015 quan decidia que Montilivi seria el seu destí.
Inici complicat
Presentat a finals d'agost, en les seves declaracions va admetre que un dels seus punts febles era la seva capacitat a l'hora de defensar. S'havia passat la carrera -des que es va forjar al Villaverde passant pel Rayo Vallecano, Còrdova i Reial Madrid- mirant cap endavant, usant tot el seu talent per atacar. Però arribava al Girona de Pablo Machín. Li va costar encaixar. Per l'estil de joc i les exigències del tècnic sorià; tampoc el va ajudar una inoportuna lesió que va impedir que debutés a la Lliga fins al mes d'octubre. Entre llavors i les vacances de Nadal només va jugar deu partits, cinc d'ells com a titular. Se'l veia perdut, sense gaire protagonisme i absent a les tasques defensives. L'adaptació no va ser fàcil. Tampoc estava centrat al cent per cent, i no per voluntat pròpia. Als dos cops esportius recents s'hi unia la pèrdua del seu pare. Tot sumava.
El canvi d'any va convertir-se en un punt d'inflexió. El 23 de gener del 2016 va arribar la seva primera gran tarda amb el Girona. La primera de moltes. Va estrenar el compte golejador i va fer realitat la remuntada davant el Bilbao Athletic (2-1) en plena escalada camí d'un play-off que es convertiria en realitat. De mica en mica, la seva participació al camp anava in crescendo, fins al punt de ser tot un referent.
Números excel·lents
En poc més de quatre anys, Borja García ha disputat 166 partits oficials. És, per tant, un dels futbolistes amb més trobades al futbol professional, comptant les aparicions tant a Primera com a Segona, sumant-hi les promocions i la Copa del Rei. En tot aquest temps ha tingut temps de celebrar 63 victòries, viure 45 empats i lamentar 58 derrotes. Ha fet 15 gols. Aquesta temporada en suma dos: el dia del debut amb l'Sporting (1-1) i contra el Deportivo (3-1). A part, és un dels màxims assistents de la plantilla amb un parell de passades de gol. L'última, diumenge passat, al primer toc i perquè Stuani fes la resta. A l'aparador, des de fa temps, les opcions per marxar s'acumulen cada estiu que passa però ell declara, de moment, amor etern al club que va rellançar la seva carrera. Fitxat el 2015, ha renovat un parell de cops. L'últim, fins al 30 de juny del 2022. L'ha aprofitat Machín, també Eusebio i Unzué. Martí no és una excepció. Ho aplaudeix Montilivi i se'n beneficia el Girona.
