La llista no és pas curta. Sorprèn i tot. De futbolistes que han vestit les samarretes d'Elx i Girona al llarg d'aquestes dues últimes dècades n'hi ha un piló. Juan Carlos Martín, Benja Martínez, Sergio Pelegrín, Albert Dorca, Germán Parreño, Miguel Ángel Cifuentes, Ferran Corominas, Cristian Herrera, Jordi Xumetra, José Luis Acciari, Jandro Castro, Paco Esteban, Raúl Martín, Óscar Díaz, Marc Bernaus, Roberto Peragón, Fran Noguerol, Dani Mallo, Dani Tortolero, Arnal Conde i Moha El Yaagoubi. S'hi pot afegir el tècnic Josu Uribe, per acabar-ho d'arrodonir. Tots, amb les seves vivències tant a Montilivi com al Martínez Valero. Etapes millors, etapes pitjors. Segur que fent més o menys cas, seguirant l'eliminatòria final del play-off entre un i altre equip. Sentiments clars per a uns i cor dividit pels altres. Molts, això sí, segur que preveuen un doble enfrontament igualat, sense un favoritisme clar, on tot pot passar. Els faci o no cas el destí, això ja és una altra història. Dos d'ells ofereixen el seu punt de vista. Ho fan amb coneixement de causa, perquè han jugat a tots dos clubs i saben què és viure-hi un ascens de categoria.

Llança la primera pedra Jordi Xumetra. L'ara jugador de l'Olot, camí dels 35 anys, té un molt bon record pel seu pas a un i altre equip. «Són els clubs que m'han marcat més», confessa. Va ser a Girona on «vaig passar de ser amateur a professional», mentre que l'Elx es convertia en «la culminació del treball de tants anys» perquè «em va permetre arribar a l'elit». Ben jove va posar els peus a Montilivi i l'etapa va ser brillant. «Vam fer nostre el projecte, aterrant a Tercera i marxant d'allà amb l'equip a Segona A. En aquella època el Girona no era com ara, tan gran, ni tenia el City al darrere. Després buscava un punt més d'ambició i va arribar l'Elx, on vaig viure tres temporades molt maques. Sobretot l'última». El curs 12/13 jugaria 38 partits i faria 7 gols per caminar amb pas ferm cap a Primera. «Vam ser campions davant grans rivals com el Vila-real o l'Almeria. Estic molt orgullós de com van anar les coses». Va ser el trampolí, perquè llavors signaria pel Llevant jugant tres cursos a la màxima categoria. Sense haver coincidit amb Nino al vestidor, té clar que l'andalús és, encara als seus 40 anys, un fora de sèrie. «Potser m'hi he enfrontat vuit vegades i en sis d'elles ens ha fet algun gol. És una meravella. Té la porteria al cap, és un killer». El considera com una amenaça per al Girona però veu els de Francisco un pas per davant. «Crec que és favorit. Ja ho pensava quan es va classificar per al play-off. Amb l'Almeria es va veure un equip molt seriós, sense cometre errades al darrere. I al davant, a Montilivi van fer un gol que ni el Barça en la seva millor època». Preveu una «final molt maca» contra un Elx que s'hi presenta «amb trempera» per haver-se classificat a l'últim moment. «Tenen ambició i bona inèrcia, però el Girona és el gran de la categoria, per pressupost i plantilla. El que té més obligació de pujar».

Per equilibrar la balança apareix el testimoni i la serenor de Benja Martínez. A punt d'atrapar els 33, just acaba d'arribar a Alacant per iniciar una nova etapa a l'Hèrcules. Coneix el Girona, on va jugar dos cursos desiguals, amb bons i mals moments. També l'Elx, amb records molt més recents i un ascens a la butxaca. «A Montilivi el meu primer any no va ser bo, però el segon, tot i la greu lesió al genoll, crec que la temporada va ser molt bona tant a nivell individual com col·lectiu». Després de voltar i tastar uns quants equips (Còrdova, Las Palmas, Sabadell, Llagostera i Cultural) va aterrar al Martínez Valero. «Va ser una etapa molt bona, tot i que no va començar gaire bé, amb canvis d'entrenadors, però vam acabar pujant». Allà va coincidir amb Pacheta, l'ara tècnic dels il·licitans. «És un dels millors que he tingut. Treu el cent per cent dels seus futbolistes, és un gestor de grup molt bo, un motivador nat. Els seus resultats l'avalen. Va pujar l'equip a Segona, el primer any el va salvar amb nota i ara està a prop de pujar, fent quelcom molt difícil. És un equip molt competitiu que mescla amb el talent dels seus jugadors». També pot parlar amb coneixement de causa de Nino, qui va ser company seu a la davantera. «Per mi és un dels atacants de més nivell amb el qual he coincidit a la meva carrera. Té 40 anys, però és un golejador nat. A part, dona moltes altres coses que no es veuen. En els moments clau apareix per marcar. Està sempre allà. He intentat aprendre moltes coses d'ell però no me n'he sortit. El veus i et fa tocar de peus a terra. És una llegenda, un líder». El considera com la «gran amenaça» pel Girona i veu l'eliminatòria «bastant» igualada. S'explica. «És una batalla, un veure qui pot més. Si l'experiència d'uns o la il·lusió dels altres. Estem parlant de dos equips molt diferents. El Girona està construït per pujar sí o sí. L'Elx, per mantenir la categoria. Però s'ha topat amb una situació inesperada i això li ha despertat una il·lusió evident. El Girona s'ha passat molt de temps amb sensacions no massa bones. Ara, a nivell de plantilla segur que té molt més nivell. Però per ganes, veurem qui pot més».