La Lliga de les Estrelles seguirà sense fer parada a Montilivi. 463 dies després del descens a Vitòria després de dos anys a l'elit, el Girona s'ha quedat a les portes de l'ascens. Un objectiu desitjat per tots: directius, jugadors i aficionats. Un designi que des del primer dia es va remarcar en gairebé totes les rodes de premsa que integrants del club gironí feien. Potser, va ser agosarat manifestar que s'havia de pujar sí o sí. Amb penes i treballs, patint, es va poder arribar a la final de la promoció, tot i haver viscut un any en una muntanya russa. Francisco Rodríguez, el quart entrenador del curs, havia trobat la tecla, però no n'hi ha hagut prou. Des de la seva arribada el 30 de juny, després de la destitució de Pep Lluís Martí, que el Girona s'havia retrobat amb la bona sintonia. Era a les portes de la glòria, però l'Elx les hi va acabar tancant anit.
Amb el descens, la direcció esportiva encapçalada per Quique Càrcel va fer oficial la sortida del que va ser durant tota la temporada, i pot ser durant massa temps, l'entrenador del Girona Eusebio Sacristán. El tècnic de La Seca va aterrar a Girona l'1 de juliol de 2019 amb la «Marca Barça» com a bandera. Un canvi dràstic, a priori, de la forma de jugar que estava acostumada a veure l'afició de Montilivi amb Pablo Machin a la banqueta. Els gironins amb Eusebio van començar bé la segona temporada a Primera, amb la salvació gairebé lligada a falta de deu partits després de guanyar a Leganés (0-2) i d'un triomf històric al Bernabéu (1-2). Però una molt mala dinàmica de resultats (nou derrotes en els darrers deu partits) va capgirar la truita enviant el Girona a Segona Divisió i fent que Eusebio i el Girona acordessin trencar el vincle.
El relleu de l'exentrenador del Celta el va agafar Juan Carlos Unzué amb l'objectiu, des del primer dia i sense amagar-ho, de retornar l'equip on es mereixia: Primera Divisió. Pot ser tant repetir aquest discurs no va sentar gaire bé als jugadors gironins que feien uns números espectaculars a casa però que no tenien el mateix rendiment fora. A més, a això se'l va sumar un estil de joc gens clar fent acabar la paciència a Montilivi i renunciant a les labors d'Unzué, a qui van seguir Juan Carlos Moreno, interí, Martí i Francisco. Tot en busca d'un objectiu, retornar a Primera, que ha passat de llarg de la manera més dolorosa.
Un mercat de fitxatges boig
El pressupost dels gironins, sempre avalat pel gegant Manchester City, va disminuir molt, tot i que les vendes i l'ajuda que atorga l'LFP als equips que baixen van fer del Girona l'equip més ric, amb un límit salarial de 29 milions d'euros. El Girona va ingressar prop d'un milió d'euros pel migcampista Pere Pons que posava rumb a l'Alabès i de Portu que també se n'anava al País Basc. Ell però a la Reial Societat. A part d'ells dos, Bernardo i Bono van fer les maletes en qualitat de cedits i van aterrar al Sevilla i a l'Espanyol, respectivament. Mancaven dos elements per completar l'engrenatge de baixes: donar sortida a tots els jugadors que havien cedit al Peralada, ja que els xampanyers van descendir a Tercera Divisió, i es va trencar la filiació, i quedar-te amb el màxim golejador de la història del Girona, Christian Stuani. El davanter es va perdre les primeres jornades de Lliga de Segona per unes suposades molèsties, que tenien al darrere la incertesa del seu futur, davant les ofertes que tenia. Finalment, però, es va decidir quedar a Girona per liderar el projecte de retorn. Ho va fer a més renovant fins al 2023.
Quique Cárcel a l'hora d'acabar de confeccionar la plantilla va recórrer a les cessions i d'aquesta manera van arribar homes com Brian Oliván, Brandon Thomas, Pablo Maffeo o Jordi Calavera, entre d'altres. Per primer vegada, però, cap dels futbolistes a préstec ha vingut via Manchester City, una tradició que perdurava des del 2015. També van arribar cares noves com els porters Riesgo i Juan Carlos, es va recuperar Jairo, que es tenia cedit al Cadis, i es va fitxar una figura com Samu Sáiz.
La reacció no arriba
Sense els resultats esperats amb Unzué, sobretot a fora de casa, on es van perdre els primers quatre partits. Precisament una derrota a Oviedo (4-2), va sentenciar l'exporter. El 28 d'octubre de l'any passat el president Delfí Geli va fer oficial el nou compromís dels gironins amb el seu nou entrenador. El dirigent anunciat va ser el mallorquí Pep Lluís Martí en detreniment del mencionat abans Juan Carlos Unzué que va finalitzar el seu lligam amb els gironins el 21 del mateix mes després de conrear uns resultats distants dels que s'esperaven: 16 punts en 12 jornades disputades.
Amb Martí a la banqueta va retornar l'optimisme a la parròquia de Montilivi. Amb ell, els gironins van encadenar sis jornades sense perdre: quatre victòries i dos empats. Un miratge pel que esdevindria en les dates posteriors. Va arribar el confinament i el Girona era cinquè amb 47 punts, a 8 del Saragossa, que marcava l'ascens directe. Faltaven 11 partits. La represa de la competició no va ser bona. L'alarma va saltar amb l'empat contra un Ràcing pràcticament descendit (0-0), i la gota que va fer vessar el got va ser la derrota (2-0) a la Rosaleda contra el Màlaga. El mallorquí va posar fi al seu periple per terres catalanes amb un balanç d'11 victòries, 8 empats i 7 derrotes en 26 partits. L'equip no jugava a res i començava, fins i tot, a veure perillar la promoció. El mateix dia, la secretària tècnica gironina anunciava Francisco Rodríguez com a nou entrenador del Girona. A partir d'aquell dia les coses van anar a millor.
Consolidar la promoció
El primer partit de l'andalús com a dirigent va ser una prova de foc. Francisco es va estrenar a casa, sense públic degut a la crisi sanitària de la covid-19, contra el Saragossa. Un rival directe que costaria molt de vèncer. Però ja ho diuen allò d'«entrenador nou, victòria segura». Tot i que no sempre s'acompleix, aquest cop sí. Els noranta minuts contra els aragonesos van concloure amb un 1-0 en el marcador gràcies a un gol de penal del de sempre, Christian Stuani. No només la victòria va retornar els ànims als gironins i als aficionats, sinó que amb Francisco el joc del gironins va ser millor notablement. El triomf va ser el primer pas d'un camí que ha acabat de la millor manera. Després d'això, els blanc-i-vermells van conrear dos empats contra l'Sporting (0-0) i Lugo (2-2), dues victòries contra Almeria (1-0) i Cadis (2-1) i tan sols una desfeta (2-0) contra l'Alcorcón. Bons números per encarar una promoció que pintava de la millor manera, amb l'únic element negatiu que era que es continuava sense oferir la millor versió a domicili. Qui sap si per poc que hagués arribat abans hauria sigut a temps de lluitar per l'ascens directe.
Una de les tòniques dels de Girona aquesta temporada ha sigut els mals resultats obtinguts fora de les parets de Montilivi. Els homes de Francisco Rodríguez han sigut els 4ts pitjors visitants (3 victòries, 7 empats i 11 derrotes) dels 22 equips que conformen la Lliga Smartbank només superant el Racing, el Ponferradina i el Numància. Uns números que havien de millorar en la promoció si volien pujar. A semifinals, i amb un 1-0 a favor aconseguit a Montilivi contra l'Almeria, els gironins visitaven terres andaluses amb la intenció de no arriscar i esperar els errors dels locals. Al minut 4 Samu Sáiz va engaltar una pilota per superar Sivera i així posar l'eliminatòria coll aball. Els locals van poder empatar el partit i després posar por al cos dels gironins, però en una contra on es van alinear els astres perquè els «tres magnífics» fessin un altre cop de les seves, Stuani va posar l'1-2 definitiu després de culminar una gran jugada de Borja i Samu. Després tocava superar l'Elx per fer el pas definitiu cap a Primera. I 463 dies després del descens, es va tornar a fallar.
