Si la fe mou muntanyes, amb la que té la plantilla del Girona n'hi ha prou per dur la serralada de l'Himàlaia fins aquí. De tant en tant es mereix una alegria aquest equip, tan avesat a les garrotades que l'ànima se li ha omplert de durícies. Contra tota adversitat, la dosi justa de confiança i ambició li va servir per destronar el totpoderós Espanyol. El pressupost astronòmic, el líder sòlid. L'invicte i gairebé imbatut. Un conjunt, el blanc-i-blau, que sembla jugar a una altra Lliga, però que anit es va topar amb l'atreviment dels gironins, mermats per les incomptables baixes, però sobrats de valentia. Des del primer fins l'últim minut, el pla dels de Francisco va funcionar. Ni la societat letal formada per Adrián Embarba i Raúl de Tomás va ser suficient per acabar amb les ganes dels visitants de guanyar el derbi. Allà on d'altres haurien baixat el cap deixant-ho tot per la següent jornada, el Girona va mirar endavant, sense endarrerir metres. Amb cinc minuts va capgirar la situació. Bárcenas i Samu Sáiz, de penal i a les acaballes, van neutralitzar el gol local per escenificar tota una heroïcitat. Tres punts més, però guanyar-los d'aquesta manera pot donar una dosi extra de motivació per a un vestidor necessitat de bones notícies.

A l'RCDE Stadium, contra el líder, i amb mitja dotzena de futbolistes amb un dorsal superior al 25. Ingredients que, sumats tots i ben remenats, ho posaven tot ben pelut fins i tot abans del xiulet inicial. Viu el Girona una època estranya, marcada pels contratemps. Massa lesions, expulsions repetides. I una plantilla potser curta per permetre's el luxe de perdre jugadors pel camí cada dos per tres. Francisco s'ha convertit en un malabarista. No hi ha jornada que no hagi de fer algun joc de mans per equilibrar el seu onze i mantenir amb vida l'equip a l'hora de fer canvis. Anit, amb el que tenia, va tornar a construir un equip de circumstàncies. Sense gairebé pólvora, li va tocar a Àlex Pachón ser titular al costat de Pablo Moreno i Yoel Bárcenas. Cristóforo i Monchu van situar-se a la sala de màquines, amb Samu Sáiz més lliure per inventar. Davant tot un Espanyol, la posada en escena va ser prometedora, encara que la lògica deia que, més tard o més aviat, la qualitat invididual s'acabaria imposant. Abans que això passés, Samu Sáiz va perdonar el 0-1. El partit tot just es despertava i només Embarba havia provat fortuna amb un remat que tenia tota la intenció del món però que no va trobar porteria. En aquell moment, fins i tot abans del quart d'hora de joc, el 10 collia la pilota a camp propi i liderava un contracop desigual. Eren un munt d'atacants i un únic defensor, esperant les ajudes que no arribaven. Sáiz va posar la directa i només va veure la porteria de Diego López. Tenia més d'una passada franca, però va preferir tirar pel dret. Se li va acabar la benzina a l'àrea rival i allà va ser quan va decidir xutar. La pilota no va anar ni entre els tres pals. Es perdia una boníssima oportunitat per confirmar la bona sortida al camp d'un equip que s'havia mostrat valent. No li tenia por a l'escenari, ni tampoc al rival.

Motius en podia tenir. L'Espanyol ha començat la temporada posant la directa. Vol l'ascens i així ho està demostrant. Ha cedit pocs punts i gairebé no encaixa gols. És més, fins ahir només havia perdut un partit. Bona culpa la tenen els seus futbolistes ofensius, liderats per Raúl de Tomás, que es troba en estat de gràcia. És Adrián Embarba el seu millor soci al damunt de la gespa. Es van tornar a trobar per fabricar l'1-0, tot i que abans els de Vicente Moreno gaudien d'alguna bona ocasió per desfer la igualtat. Allà hi era Juan Carlos per evitar-ho. Posant una bona mà al cacau de Vargas, atrapant amb seguretat la rematada en un servei de cantonada o evitat un mal major en un remat gairebé sense angle de De Tomás. Ensurts previsibles. Però tampoc era un allau. L'Espanyol anava per feina i no s'entretenia al mig del camp. Va triar la verticalitat, mentre que els gironins preferien posar-hi un xic de pausa, veient que el rival s'acostava repetidament. La llàstima va ser marxar al descans amb el marcador advers. Una badada en va tenir la culpa. Al 40, Embarba va tenir temps per pensar i colar la pilota a dins l'àrea. Allà la va rebre Raúl de Tomas, qui va afusellar Juan Carlos. Semblava fora de joc a simple vista però la jugada era del tot legal perquè Yan Couto trencava qualsevol posició no reglamentària.

Un càstig un xic sever, però també just tenint en compte les arribades a porteria d'un i altre equip. Prou havien fet els de Francisco, posant-hi intensitat i fins i tot, a estona, fent-se amb la pilota. En comptes de rendir-se a la mitja part, les prestacions van millorar al segon acte. A còpia de pencar, de saber esperar i copejar en el moment oportú. Així es va gestar la remuntada. Va saber aguantar l'equip, molt sòlid al darrere, capaç d'anar neutralitzant l'Espanyol de mica en mica, per acabar-lo traient de polleguera. Puado, Pedrosa, Fran Mérida i Wu Lei són suplents que signaria ara mateix qualsevol equip de la Segona Divisió. Són les apostes que va fer Vicente Moreno al llarg de la segona meitat, sense agradar-li massa el que estava veient. Les dues bones arribades, una de Puado i una altra de Raúl de Tomás en què va estar a punt de connectar una passada de la mort, no van amagar la reacció visitant. Mica en mica, el Girona va anar controlant la situació. Samu en va tenir una de clara, però va imitar l'escena dels primers minuts i en comptes d'aixecar el cap va provar un xut massa mossegat i del tot estèril. També Cristóforo es va animar i quan ho tenia tot de cares per xutar a trencar se li va creuar un rival que va desviar la trajectòria de la pilota.

Amb l'1-0 i els de Francisco guanyant metres, el derbi es va endurir. López Toca va començar a repartir targetes a tort i a dret. Aquest cop no es va haver de lamentar cap expulsió. Per sort. Cristóforo, un dels amonestats, va marxar cap a la banqueta acompanyat d'Álex Pachón. Van entrar Pau Víctor i Terrats. Dos nanos del filial. Amb ells a la gespa l'ambició no va decaure. Tant hi va creure el Girona, que va ser capaç de girar la truita d'una revolada. Va triar el moment més oportú Yoel Bárcenas per reivindicar-se. Força desaparegut des de la primera jornada fins ara, anit va inventar-se una acció individual per batre Diego López amb un xut que va colar-se pel pal dret de la porteria. Amb set minuts per davant, ningú es conformava amb l'empat momentani però aquest cop el premi va tenyir-se de blanc-i-vermell. En una pilota a l'àrea, allà va aparèixer Santi Bueno per fer de davanter. Tot intentant burlar Cabrera, aquest el va fer caure i López Toca no ho va dubtar: era penal. Sense un especialista com ho és Cristhian Stuani, la responsabilitat va anar a càrrec de Samu Sáiz. Al 10 no li va tremolar el pols per enganyar Diego López ni tampoc per celebrar l'1-2. Esclatava la banqueta, l'equip era una pinya i els futbolistes de l'Espanyol no s'ho podien creure. Aquesta vegada no es va llençar la feina per terra al descompte. Aquest cop, l'heroïcitat va ser completa.