Si ens traiessim el forofisme de la gorra i la bufanda, seria fàcil reconèixer que poques vegades un equip es mereix tan poc la victòria, com ahir el Girona FC. De la mateixa manera que si es mirés imparcialment s'arribaria amb facilitat a la conclusió que un equip, després d'haver fet tant, es mereix tan poc un càstig tan gran com l'Albacete ahir.

Mirat ja únicament des del punt de vista gironí, el duel contra els manxecs deixa de manera clara una doble lectura, per un costat la del joc i per l'altra la del resultat.

Els resultadistes, que cada vegada són més per falta d'altres arguments que no s'han pogut trobar en trenta partits, donen per bo el 2-1 final i l'èxtasi dels cinc minuts d'afegit.

Per altra banda, els seguidors que volen veure alguna cosa més per no caure cada jornada en l'ensopiment d'un futbol irreconeixible, ja no saben on agafar-se.

I així està la parròquia gironina, dividida i esperant, sense saber ben bé què, perquè aquesta situació ja no és només d'ahir, sinó la tònica habitual de tota la temporada, una mena de voler i no poder continuat.

Sense saber què passarà en les onze jornades que resten de Lliga, ni com acabarà l'equip al final del campionat; es pot pràcticament assegurar que la campanya actual serà recordada com una en les que el Girona FC ha fet pitjor futbol i en la que menys arguments ha mostrat.

Però fins i tot aquesta mateixa línia els serveix als resultadistes, que recorden que l'any passat l'Elx, que no era precisament una referència futbolística, es va colar a la promoció de miracle i que mostrant ben poca cosa contra Saragossa i Girona FC, aquesta temporada juga a Primera.

Per tant, i això sí que fa la sensació que posaria d'acord a tothom, caldrà veure si amb els actuals arguments n'hi ha prou per arribar a la sisena plaça, només amb l'ànima que ahir predicava Francisco. D'entrada sembla poca cosa per buscar un objectiu tan alt, però també és veritat que amb aquesta ànima i sense futbol, l'equip ha aixecat dos partits consecutius.