Sense ànim de ser excessivament partidista, m’atreviria a dir que la classificació del Girona per la final de la promoció d’ascens a Primera Divisió ha estat insultant si es tracta d’analitzar les poques opcions que l’equip de Francisco ha donat en 180 minuts a l’Almeria.

Ja en el partit de dimecres passat, els gironins van ser molt superiors al seu rival, però va destacar sobretot la nul·la productivitat ofensiva dels andalusos, fruit del joc seriós i contundent en defensa que els de Montilivi ja havien mostrat en l’últim terç de competició regular.

Aquesta mateixa tònica es va tornar a repetir en els noranta minuts disputats ahir al Juegos del Mediterráneo on l’Almeria pràcticament no va inquietar la porteria de Juan Carlos. Anul·lar, en el còmput global dels dos partits, Ramazani, Carvalho, Lazo, Villar i sobretot el golejador Sadiq és de matrícula d’honor per la defensa dels gironins.

Un aspecte que permet encarar la final del pròxim diumenge, sigui quin sigui el rival que toqui en sort, amb les màximes aspiracions. Si no hi ha un accident majúscul, haver mantingut la porteria a zero en vuit de les deu darreres jornades disputades és la millor targeta de presentació per afrontar els dos partits definitius a l’hora de buscar recuperar la Primera.

I avui, la tranquil·litat de poder veure el duel madrileny asseguts al sofà amb favoritisme decantat majoritàriament cap al Rayo, perquè això permetria la tornada a casa. I més enllà de possibles aspectes futbolístics, això podria ser també un element enlluernador, si és que finalment s’ha de celebrar l’ascens, pel fet de fer-ho davant la pròpia afició.

I de moment després d’ahir, dues incògnites sobre la taula: si Rubi continuarà l’any que ve al capdavant del conjunt andalús o si Francisco va sortir del Juegos del Mediterráneo amb un taló en blanc del xeic propietari del club andalús. Vist com funciona l’amo de l’Almeria no seria d’estranyar ni que tallés el cap a Rubi, ni que s’hagués enamorat d’un tècnic reconegut i estimat a casa seva.