Del David Juncà més tímid, gairebé mut, al més serè i tranquil. Els anys passen, la gent creix i evoluciona i el de Riumors és un altre. Ha multiplicat la seva experiència futbolística i els cops que ha anat rebent a la vida també li han ensenyat un munt de coses. Ahir va ser presentat i en comptes de disparar quatre tòpics, com haurien fet d’altres per esquivar el tràmit, va desfermar il·lusió per haver tornat al Girona, el mateix club que va deixar enrere el 2015 per provar fortuna a la Primera Divisió. Sis anys més tard, els dos últims gairebé en blanc per culpa de les lesions, li han servit per marcar-se un propòsit ben clar. Se li’n fum haver baixat una categoria. El que vol és «tornar a ser feliç» i si existeix una única manera de convertir aquest desig en una realitat és, segons té assumit, vestint de nou la samarreta blanc-i-vermella.

UNA NOVA ETAPA

«Des que vaig rescindir amb el Celta, ara fa un temps, que sabia què volia fer. L’únic que tenia al cap és que vull ser feliç. Fa dos anys que estic gairebé en blanc i competint per tornar de les lesions. L’únic record que tinc sent feliç és al Girona. He passat bons moments a Eibar i a Vigo, això és cert, però feliç he sigut aquí i el que necessito és tornar-ho a ser futbolísticament parlant. És el millor lloc, és on m’he sentit millor».

ESTAT FÍSIC I LESIONS

«Ara fa dos anys, a l’agost vaig tenir una luxació a l’espatlla, al final de pretemporada. Vaig treballar al gimnàs tot el que em deien. Sóc un jugador molt persistent en aquest tema de treball. Vaig fer tot el possible per estar bé, però llavors va venir l’època del confinament. Després, en un entrenament, tot anava bé fins que en una pilota dividida, per treure el braç, un company em va agafar el braç d’una manera que em va tornar a treure l’espatlla. Es va acabar la temporada per a mi, però sóc tossut i no em vaig voler operar; creia que el millor era esforçar-me i treballar. Després tenia més estabilitat. El novembre passat, en un xoc se’m va tornar a sortir i llavors sí que vam decidir passar pel quiròfan. Són mesos i mesos de recuperació. Vaig jugar fa dos anys pocs partits entre luxació i luxació, però no he tingut continuïtat. També he tingut petites cosetes, però el principal ha sigut l’espatlla. Per sort està operada i seguiré insistint en el gimnàs. Sempre pot tornar a passar, però he fet tot el possible perquè tot vagi bé».

APRENENTATGE

«He après moltes coses. He tingut experiència en coses bones, no tan bones i dolentes. Cada experiència et dona una mica més, i una mica més, i una mica més... M’han fet agafar moltes ganes les lesions de demostrar, de tornar a ser feliç, de jugar i estar dins del camp».

ESPINA DEL NO ASCENS

«Sí que la tinc. Era molt jove quan ens va passar allò de no poder pujar, amb el Lugo i amb el Saragossa. No sé si érem del tot conscients del que ens estàvem jugant. Després ells ho van aconseguir. Amb els anys que m’he passat fora, tinc alguna cosa aquí dins... Els tenia enveja sana. Els meus excompanys havien aconseguit pujar: jo també estava a Primera, però hi havia arribat per una altra banda. Hauria sigut molt bonic pujar i tinc alguna cosa aquí dins que m’agradaria treure’m».

RETORN AL CLUB

«Com la casa que hi havia abans i la que hi ha ara, no és pas la mateixa. Està molt i molt bé: les instal·lacions, el tracte, la gent que està a dins, els jugadors... No té res a envejar a qualsevol equip de Primera».

El missatge de Quique Cárcel

Director esportiu del Girona des del 2014, Quique Cárcel recordava que el seu primer any al club va coincidir amb Juncà i «ja em va demostrar el nivell que tenia». Explicava que «sé que ell té moltes ganes de sentir-se futbolista de nou i a mi m’agraden molt aquest tipus de jugadors. Té nivell i recursos per ser molt important en la categoria. Estic del tot convençut que aquesta temporada ens demostrarà quina és la seva realitat com a futbolista».