Va arribar al club perquè el futbol base creixés amb un mateix criteri. S’ha aconseguit?

Penso que sí. Vaig incorporar-me al Girona fa 7 anys amb l’objectiu de crear un mateix patró perquè tothom entrenés i jugués de la mateixa manera. Per donar un canvi en el futbol base sempre s’ha dit que triga entre 8 i 10 anys a fer efecte, però s’està aconseguint. Ja es pot veure una mica el treball fet.

Es coneixien amb Cárcel? Els dos van passar per l’Hospitalet.

Ens coneixíem del món del futbol de feia molts anys, però en aquella etapa no vam coincidir. Un any després de firmar pel Girona em va contactar perquè fes d’scout a l’àrea esportiva del primer equip i portés l’àrea de metodologia.

Què es busca amb la manera de jugar i entrenar, a banda de seguir el model City?

Estem dins d’un gran grup, el City Football Group, i té un estil de joc característic. Ells en diuen el beautiful football. Des del primer dia treballem en aquesta línia per jugar un bon futbol de construcció i gran pressió post-pèrdua. Però, sobretot, tenir el gust de jugar a pilota. El club a crescut a nivell de captació de futbol base, tenim molt bons jugadors i han de brillar. El City Football Group entén que poden brillar si juguem a futbol, ens passem la pilota... Hem de provocar que surti el talent del jugador.

Hi ha molta influència des de Manchester pel que diu. És cert això que el Girona és el filial del City?

El City Football Group és una de les parts propietàries. Una de les nostres tasques amb el City és formar i fer evolucionar els jugadors joves que ens deixen. Al primer equip treballem amb els cedits i els que pugen de la base. És un paraigües molt gran i una font de coneixement per nosaltres, que ens ha ajudat a créixer a tots els nivells.

Es considera una mica Guardiola, també.

Per mi és un dels millors entrenadors que hi ha, tant per la seva manera d’entendre el futbol com de transmetre’l. M’agrada la seva manera de treballar. Jo no exercito d’entrenador, però és un referent.

Un dels majors èxits del Girona en els darrers anys, a part d’estar a Primera o lluitar per pujar-hi, és que la base arribi al primer equip. Hi està d’acord?

El Girona és un club de pedrera. Domina tots els mercats. Des de l’àrea esportiva, Quique Cárcel domina el mercat internacional i el nacional, però mai s’ha oblidat de la base i la formació de jugadors. Aquest és el treball que hem fet entre totes les àrees (captació, preparació física, metodolodia, coordinació, rendiment...).

Vostè és un dels principals responsables que això passi.

He estat sempre empenyent. Veure jugadors com Ricard (Artero), per exemple, que quan vaig arribar sortia de l’aleví, al primer equip és maco. Venen, van venint i els que vindran. El més important és que ens han donat temps i recursos, sense això és impossible aconseguir que el planter existeixi o funcioni. Des de l’arribada dels nous propietaris, el Girona ha destinat molts recursos a la base. Sempre ha estat prioritari que no ens falti res del què necessitem. A partir d’aquí, els fruits es van collint mica en mica. Tot i que queda molt, no s’atura.

Entrena als joves del primer equip perquè millorin i facin tecnificació específica. Sorprèn la seva adaptació?

Som un grup de persones els qui treballem i ens coordinem per guiar els joves jugadors del primer equip. Hi ha l’àrea de preparació física, nutrició, rendiment, anàlisi de partits i coaching. El creixement del projecte ha de ser en positiu perquè hi hagi demanda d’altres coses. Si els nanos de la base no tenen un suport per ells quan pugen al primer equip, poden perdre’s. L’etapa que va dels 17 als 23 anys és molt important per a la seva carrera esportiva. Són joves i tenen molt talent, però són joves: se’ls en pot anar al cap. Hem de ser al seu costat, guiant-los, ajudant-los, empenyent-los, animant-los i donant-los suport.

Aquest seria el secret perquè un nano del filial, la majoria juvenils, posi competència a un jugador del primer equip?

Exacte. Aquesta és la idea. Jugador que puja, jugador que es troba acompanyat. El primer equip és un vestidor professional, diferent per ells. Tenen el talent i han de tenir l’acompanyament perquè cada jugador té una tecla diferent a tocar. Han d’entendre què és l’alt rendiment i què es demana quan estàs en un entorn professional. Han de prendre consciència que volen arribar al màxim nivell. I nosaltres els donem suport perquè ho aconsegueixin. Els focalitzem cap a l’alt rendiment perquè per mostrar tot el seu potencial han de saber que cal cuidar el cos, la ment, l’alimentació, entendre el joc... Tot va més ràpid.

La captació de joves talents és fonamental. Venir al Girona es veu amb més bons ulls que abans?

Sí. El Girona fa 7 anys que treballa amb una línia molt clara. El món del futbol parla, els agents dels futbolistes veuen que és un club on els nois poden créixer i complir els seus somnis. Al final seria això. Tothom surt guanyant, com va passar amb el cas de Pedro Porro. Es fitxa el jugador, destaca aquí i després es fa un traspàs.

Què sent quan Kébé diu que és el seu pare futbolístic?

Sempre m’ha agradat molt l’Àfrica i hi he treballat molt temps d’scout. El primer dia que el vaig veure ja m’hi faig fixar, estava fent un rondo i vaig preguntar si jugaria l’amistós perquè volia veure’l. Em deien que no, així que vaig insistir perquè el posessin. Però, clar, és un noi de carrer i s’havia d’adaptar a Europa. Va apostar per nosaltres i nosaltres per ell. Per mi Ibrahima és com un fill, tot i que l’exigim com un jugador. A vegades em diu: ‘Ostres, no em collis tant’. Té potencial per arribar on somiï, però li queda molt camí per recórrer.

Si Arnau no es descarrila està cridat a ser un jugador destacat d’aquí uns anys. És agosarat dir que el Girona està formant futures estrelles?

El Girona està ajudant als jugadors joves a treure el cap, que és important, però per això hi ha la nostra àrea. Els acompanyem en el seu creixement perquè brillin, però encara no estan fent res. Els queda molt, tot just s’estan intentant consolidar. Hem de fer que no es relaxin, tinguin ambició i gana. Abans de debutar al primer equip, Arnau anava a la pastisseria i ningú el saludava. En canvi, ara li pregunten com ha anat el partit. Han de saber portar aquestes situacions. Passen moltes coses i es posa a prova la seva mentalitat per saber si estan preparats per fer el següent pas. Si no es conformen, podran fer-lo. El jugador ha d’agafar bons hàbits per triomfar.

A la base s’aposta pel 4-3-3, però el que funciona al primer equip és el 3-5-2. És contradictori?

No. A la base fem aquests posicionaments perquè ens ve marcat pel City Football Group i, a més a més, és un sistema que m’agrada molt. Míchel en aquest moment fa servir el 3-5-2, però juguem a futbol igual. Tot és passar-se la pilota, buscar el gol i fer un futbol atractiu perquè la gent gaudeixi. A Montilivi tothom disfruta del futbol que estem fent.

Han acabat la primera volta en posicions de play-off. Coincideix amb Míchel que l’equip pot pujar o és més prudent com Cárcel?

Aquest any hem fet la gran feina d’estar en posicions de descens i en situació crítica a estar en play-off. Això indica la millora i la potencialitat que podem tenir. Queden 21 partits de Lliga, que s’han de lluitar cada dia des de l’entrenament, cuidar-se, tenir ambició i gana. Quan competeixes, el somni sempre és quedar primer. Hem d’anar partit a partit, entrenament a entrenament... Somio amb pujar, però els resultats ho diran. El que hem fet és molt especial i no podem aturar-nos. Hem de tenir gana, demostrar i ser cada cop millors. La nostra àrea indueix als jugadors perquè siguin aquest exemple. Busquem que siguin el més complets possible.

La gana del filial hi és i Míchel hi confia. A més a més, la plantilla també és molt jove.

Des de la direcció esportiva es va veure que tenia molt sentit crear aquest departament perquè pugen molts nanos del filial. Baena, Pol (Lozano), Terrats, etc., també són joves. Han de saber que el futbol professional és de rendir. Els he avisat que aquestes festes han de tenir-ho en compte. Els seus amics podran sortir cada dia, però ells són futbolistes professionals i treballen amb el seu cos i la seva ment. No poden despistar-se per tornar millor del que estaven després de vacances. L’esport obliga a estar connectat sempre.

O també conèixer els seus límits, per no forçar-se com en el cas d’Ureña.

S’ha d’equilibrar la balança. Són joves i no volen perdre’s res. Per això hi som nosaltres, i, tot i així, passen coses. Hem de treballar el jugador a tots els nivells. La figura de Míchel és de vital importància per donar suport a aquest projecte, sinó seria inviable.