Una temporada difícil. Li està costant?
A títol personal és així, està sent difícil. Portava uns onze mesos arrossegant una lesió i per fi el passat mes d’octubre vaig poder entrar amb l’equip. Després de tant de temps aturat, és com tornar a començar. Un procés nou, perquè t’has de trobar bé al damunt del camp. Ara m’estic reincorporant de mica en mica i em trobo en aquesta fase.
Ho ha patit l’estat anímic?
Sí, tot i que ara estic millor. Al principi se’m va fer una muntanya, per sort he anat a més, millorant. El que passa és que encara no em sento al cent per cent perquè tinc una petita sobrecàrrega. És normal, ja sol passar això. Em va impedir estar en l’últim partit i no sé si arribaré aquest cap de setmana, soc dubte. Quan ja estigui bé, el que em tocarà és competir per un lloc i llavors ja serà cosa de l’entrenador. Passa també que l’equip està fent una molt bona temporada, la dinàmica és positiva i tot està funcionant. Això no permet que es facin massa canvis. Per tant, em tocarà lluitar.
Això li anava a dir. El Valladolid va disparat.
I això que a l’inici ens va costar una mica. Però això ja passa quan es baixa de Primera a Segona. El context era diferent i també va arribar un cos tècnic nou. Ara la història és una altra, amb una dinàmica molt bona i hem sigut capaços de corregir els errors que cometíem al principi. S’ha de ser regular, si no, no hi ha res a fer. Tot i que ara per ara anem marcant-nos objectius setmana a setmana.
No es veuen candidats a l’ascens?
Ja li dic, i aquesta és la dinàmica que ens va transmetre l’entrenador des que va arribar, que nosaltres tirem del tòpic i anem partit a partit. És un mètode que ens està funcionant. Per tant, ara mateix no ens passa cap altra cosa pel cap que guanyar el Girona.
Tornant a la bona inèrcia. El Valladolid és el millor local. Què té el seu estadi?
Primer, hi ha un club que ho està donant tot perquè els futbolistes i el cos tècnic ens sentim molt a gust. Les instal·lacions, el camp, està en molt bones condicions. El nostre estadi és molt bo i a més, l’afició apreta de valent. Tot això ajuda. Se li ha de sumar que a l’hivern fa molt de fred i hi ha rivals als quals els costa adaptar-se a tot això.
Té motius per témer el Girona, llavors.
Doncs sí… Nosaltres respectem a tots els rivals i el proper és el Girona, que tot i perdre fa poc al camp de l’Amorebieta està en una molt bona dinàmica. El vaig seguint per l’estima que li tinc al club. He anat veient que, com a nosaltres, a l’equip li va costar començar, però ara està en ratxa. Per tant, respecte. Hi ha jugadors amb molta qualitat i a dalt, un Stuani que com sempre està fent gols. Ens ho prendrem molt seriosament.
Considera que el Girona és un rival directe?
Sí, és clar. El tenim molt a prop, a pocs punts de diferència. Potser ara els punts són anecdòtics i del que es tracta és d’anar sumant i lluitant, doncs serà al final quan veurem a on ha acabat cadascú. Però si ara està a dalt és per mèrits propis i de ben segur que al club i al vestidor hi haurà moltes ganes de lluitar per tornar a Primera, que és allà on es mereix estar.
Parlava ara del seu pas per Montilivi.
Van ser pocs mesos, però molt intensos. Per desgràcia ho vam acabar passant malament, i això sempre dispara aquesta intensitat. En tinc molt bons records, per la gent, l’ambient. De més dolents en l’apartat esportiu, això sí. Perquè ens va passar el pitjor que li pot passar a un equip, que és perdre la categoria.
I això que la permanència semblava a l’abast al mes de març. Què va passar?
No ho sabem. Vam entrar en una dinàmica molt negativa i vam ser incapaços de reaccionar. Dins del vestidor, tot eren coses positives. Dèiem que ho aconseguiríem, que ens en sortiríem. Però l’escenari va ser superior a les nostres ganes i no vam estar a l’alçada. S’ho mereixia l’afició, la ciutat, i no vam treure-ho endavant. Per això tots vam demanar disculpes en el seu moment. Va ser una pena enorme. Però és futbol i algú ha de baixar. Ens va tocar a nosaltres perquè no en vam saber més.
Hi havia bon ambient i implicació en el vestidor?
Oi tant. És que a Girona, per la ciutat, el club, les instal·lacions i els professionals, hi ha tots els ingredients perquè hi hagi un bon grup i l’ambient sigui positiu. No es podia demanar més. La gent era molt treballadora, molt humil. Un gran grup humà.
Vostè arriba al mercat de gener i només s’hi està fins al juny. Va anar de més a menys?
Sí. Vaig arribar a Girona amb moltíssimes ganes. I jugant, tenint minuts. Però va passar que cap al final de temporada, com que la intenció era la de no continuar i això se sabia, jo ja no vaig poder aportar més. Em vaig quedar amb l’espina de no haver pogut participar en les últimes jornades. I m’hauria agradat estar-hi més, donar un cop de mà. Em vaig quedar amb aquest regust amarg.
Considera que va ser una decisió injusta?
No sé tampoc què és el que li va passar pel cap a l’entrenador, als membres del cos tècnic, al club. Ells sabien que jo no continuaria la següent temporada i potser van pensar que això em faria desconnectar, anar-hi menys. Però jo, una altra cosa no, però soc un professional com una casa de pagès. Sempre m’ho deixo tot, en els partits i en els entrenaments. Sempre he posat per davant l’equip als meus interessos. Tot i això, eren decisions que no depenien de mi.
L’equip a on va anar a parar després és el Getafe, que li va permetre debutar a Europa. Com ho recorda?
Va ser increïble. En cap moment de la meva carrera m’ho havia plantejat. Vaig arribar a Getafe amb moltíssima il·lusió, però vaig topar amb Bordalás, que tenia una idea al cap. A la Lliga no vaig aportar gaire però sí a l’Europa League i estic molt content amb les meves actuacions allà. Vam passar fins i tot la fase de grups. Després, a l’hivern, el club em va plantejar marxar cedit. Jo estava obert a tot, perquè soc una persona coherent i ja estava veient el panorama.
A Bordalás ja el coneixia del seu pas per Vitòria. Com és ell?
És un entrenador molt intens, que t’exigeix al màxim. Fa uns entrenaments molt durs i llargs. Amb ell has de tenir el cap fred i ser conscient que sempre t’apretarà. Que hi haurà moments en els quals et sentiràs una mica maltractat, per dir-ho d’alguna manera per la intensitat que requereix i per la seva manera d’expressar-se. Però si ho saps gestionar, és un tècnic que et pot treure tot el rendiment possible.
Anem fins a Valladolid. Després de voltar, per fi estabilitat. La necessitava?
Sí, ja tenia ganes d’això, d’estar-me uns anys en una mateixa ciutat. Tinc canalla i això sempre fa que et vulguis moure menys. Aquí m’han acollit molt bé i de bon començament vaig començar jugant. Després va arribar la pandèmia i es va aturar tot. Quan vam tornar-hi, anàvem alternant i l’any següent ja em vaig lesionar, sense poder aportar massa.
Té 32 anys i un currículum que comença a ser llarg. Què li passa pel cap quan fa marxa enrere i recorda els seus inicis al Deportivo?
Ostres, m’ho miro amb molta nostàlgia. És casa meva i m’agradaria tornar-hi algun dia si es produeix aquesta oportunitat. No sé si arribarà a passar, però tampoc ho descarto. Tota la meva família està allà, els amics. És l’equip amb el qual vaig créixer, al que anava a veure a Riazor quan era un nano. Li tinc molta estima des de la distància i soc un aficionat més.
