Quina tarda, quin partit i quina pròrroga va jugar el Girona diumenge passat a Ipurua. El partit es va fer llarg, primer perquè des de la primera jugada Borja García, ja va igualar l’eliminatòria i després, perquè el gol d’Stuani en la primera rematada de la pròrroga va obligar l’equip de Michel a defensar un resultat molt valuós. El Girona va deixar fora a un dels candidats a l’ascens directe. A l’inici del campionat i sobretot a mesura que la temporada avançava els de Gaizka Garitano s’acostaven aPrimera i, de fet, eren candidats a l’ascens directe des de feia molts mesos. L’equip va remuntar lluitant fins la darrera jugada. Es va fer fort a les àrees i amb un bon porter, impecable Juan Carlos, tres centrals que van dominar amb seguretat, una jugada de qualitat, el golarro de Borja Garcia, i un rematador excel·lent, l’Stuani golejador, va treure un resultat suficient per jugar la final.
Primer el resultat. Durant els mesos de gener, febrer i març vam poder veure un Girona espectacular. Guanyava els partits, jugava de manera col·lectiva, imprimia un ritme alt de pilota, enllaçava accions de nivell demostrant superioritat envers els adversaris. La qualitat individual i l’estat de forma de jugadors diferencials servia per encadenar victòries que enfilaven els gironins a les zones de privilegi. L’ascens directe era quasi bé impossible, els tres capdavanters, Almería, Valladolid i Eibar, fallaven poc i la lluita es va centrar en assegurar una de les places de promoció. Sense jugar al nivell que ens va mostrar els de Míchel s’han consolidat com a un equip més efectiu. En els darrers 4 partits només han encaixat un gol, han millorat en solidesa defensiva i han tret rendiment dels gols anotats. Ara el resultat passarà per davant del futbol. Per descomptat que per guanyar caldrà competir bé, de la mateixa que caldrà gestionar les emocions, els aspectes adversos que sorgiran i sobreviure en els psicològics que en aquests casos són imprescindibles.
Confiança absoluta. L’eliminatòria davant l’Eibar es va iniciar amb dubtes. A l’equip li costava molt generar, no aconseguia continuïtat en el joc i el resultats eren escassos. La derrota en l’anada a Montilivi encara va agreujar les sensacions. Per passar a la final calia realitzar un partit perfecte a Ipurua. El gol de Borja García va servir per igualar l’eliminatòria des del primer minut alhora que va traslladar tota la responsabilitat i el pes a un Eibar que partia com a favorit. A diferència del que es va veure en el primer partir, on els de Garitano van tornar a ser millors, el gol del Girona va deixar tocat uns futbolistes que van recordar-se sobre la gespa de la derrota d’Alcorcón. Michel va encertar en el pla de partit. L’aposta de començar amb Bustos de titular va sortir a la perfecció. L’argentí va pressionar molt bé la sortida de pilota dels centrals, va desgastar-los en desmarcatges a l’espai i es va sacrificar per l’equip. Míchel va preveure que els moments decisius arribarien a la part final i va reservar Stuani perquè pogués marcar diferències quan fes falta. L’uruguaià va arribar fresc en el tram més important fet que el va ajudar per anotar el gol decisiu. Si hagués estat titular no hauria arribat en bon estat físic per jugar la pròrroga. La confiança en hom i la mentalitat positiva seran claus en aquesta final on els gironins arriben forts, preparats i convençuts de l’èxit.
El Tenerife un bloc compacte. Als canaris només els hi han remuntat un partit en tota la temporada. Va ser a la jornada 9 a l’Heliodoro contra el Mirandés que a la part final del partit li va fer dos gols per guanyar. La dada demostra que l’equip de Ramis és un bloc ordenat i ben organitzat defensivament. Una de les claus de l’ascens passa per guanyar el partit d’anada, encara que sigui per la mínima. A diferència del partit de l’Eibar on era important posar un ritme alt des de l’inici per sorprendre els bascos i crear dubtes a un equip que venia tocat, dissabte a Montilivi cal jugar amb paciència i evitar les transicions dels visitants. Guanyar a casa per començar el partit de tornada amb avantatge obligaria els canaris a atacar, a deixar espais i a desfer el seu bloc per poder atacar a mesura que vulguin buscar la victòria. El Tenerife és fiable quan té el resultat favorable i si surt amb un empat o triomf de Girona la tornada serà molt complicada pels de Míchel.
Tothom s’hi juga molt. Es presenta una final que té una repercussió en molts àmbits. Quan un club es juga un títol com una lliga o una copa, la repercussió és important. Tothom vol guanyar i existeix una gran diferència entre el guanyador i el perdedor però, al cap i a la fi, la temporada següent l’entitat i els aficionats continuaran a la mateixa categoria. En el cas d’una promoció d’ascens, la diferència entre el guanyador i el perdedor és abismal. Per a una entitat com el Girona no és el mateix jugar a Segona que fer-ho a la màxima categoria. El club multiplicarà els ingressos, agafarà una altre dimensió mediàtica i podrà projectar la imatge de la ciutat a Europa. Pels cos tècnic no és el mateix poder entrenar a Primera que a segona mentre que pels futbolistes que puguin continuar a la plantilla és un premi molt gran. Està clar que davant un ascens no tothom podrà seguir però si és veritat que per la majoria de jugadors la possibilitat de jugar a l’elit passa per ascendir amb la samarreta del Girona. L’afició vol tornar a veure futbol de màxim nivell i manté la il·lusió de veure com el seu Girona s’enfronta a Montilivi a equips com Barça, Madrid, Atlètic de Madrid, Sevilla, Espanyol o Betis entre d’altres. L’exigència és màxima i el premi molt gran.
