La tardor a Girona té poc a veure amb les visions idíl·liques dels poetes i rapsodes locals i forans, els quals per poca feina o per renda assegurada poden dedicar-se a la noble contemplació dels canvis estacionals. Les fulles caigudes al terra -tacades de vinagre tardoral, que diria Pla- no són més que un munt de feina per a les brigades de la neteja i els botiguers, que han d'evitar que siguin un motiu de relliscada per als vianants; per això mateix, els colors tornassolats i virolats de les fulles de les branques -tan cantats en excelsos poemes, ai!- són una amenaça permanent per als escombriaires i botiguers, que les voldrien totes caigudes de cop i llestos. Girona és tardoral.
Les castanyes bordes i botadores de la Gran Via i altres indrets de la ciutat -que tanta gràcia fan als infants- fan penya amb les fulles i branquillons caiguts per anar obstruint els embornals. Aquest fet és singularment greu en vigílies de les pluges de llevant que cada tardor visiten Girona. Si l'aigua no circula cap a les clavegueres, s'enfila a les voreres... Una feina més per als netejadors i netejadores municipals. Girona és tardoral.
Girona és tardoral. El dia que no hi ha boira pixanera d'aquella que fa que hom se senti xop fins al moll de l'os, fa sol i el vent tramuntanal travessa la roba de mig temps i ressegueix l'esquena d'esgarrifances; el dia que plou, els tolls que es fan -algun dia serà capaç l'Ajuntament d'urbanitzar bé una vorera?- mullen els peus, i els paraigües plegables que amb prou feines tapen el cap no eviten la mullena d'espatlles i cames; sense gec fa fred i amb gec se sua; a les terrasses, passa massa aire o hi fa massa calor... Girona és tardoral.
