Per aquestes dates farà dos anys que vaig deixar la responsabilitat de les polítiques socials a l'Ajuntament de Girona. Després de vuit anys d'anar construint un model, d'agafar unes polítiques disperses en diferents departaments i adscrites a l'àrea de cultura, aleshores en mans de l'inefable Joan Pluma, vàrem consolidar una àrea independent i alhora tranversal on el treball en equip, l'opinió dels tècnics, l'apoderament de la ciutadania i l'acció de partenariat amb totes les entitats socials va esdevenir un pràctica coneguda i reconeguda.

Les eleccions de fa dos anys varen dictaminar que als qui havíem governat se'ns havia de substituir, però des de molts camps em feien arribar que les polítiques socials no havien estat qüestionades. Em van oferir entrar al nou govern, però no podia acceptar formar-hi part, malgrat una bona relació amb l'actual alcalde, car ideològicament em trobava enormement allunyat. L'experiència recent em confirmava que supeditar-te a un altre partit governant, malgrat puguis fer, en una o més àrees, una política diferent, l'electorat ho jutja globalment i la incoherència de governar amb gent que fa i desfà amb un projecte molt diferent del teu acabava desdibuixant el que fas.

No fou ni ha estat fàcil, ens trobàvem al bell mig de la crisi i encara faltava el pitjor com a així ha estat. Sempre he pensat que en els pitjors moments és quan hem de donar el millor i això em va i m'ha continuat colpint aquests dos darrers anys. Sóc conscient que no hi ha ningú imprescindible, però també és cert que segons qui hi ha a llocs claus condiciona, facilita o dificulta l'acció de la bona gent i en la bona direcció.

Han estat dos anys de bolcar-me en els meus alumnes a l'Institut Sobrequés, de treballar de bracet a l'Ajuntament des dels bancs de l'oposició amb la meva companya de candidatura, Nuri Terés, de treballar cada cop de forma més estreta amb les entitats socials i ecologistes, i una relació de companyonia i coincidència amb els regidors i la regidora de la CUP. No em resta res de melangia, si s'escau tinc encara més força i ganes de transformar les coses.

He mantingut, amb contades excepcions, un contingut silenci davant les actuacions dels nous responsables dels ara anomenats de nou serveis socials, abandonat el concepte de polítiques socials més proactiu. No ha estat fruit de la dita de "qui calla atorga" sinó perquè sempre he pensat que els temes socials, que afecten a la gent més vulnerable s'han de tractar amb la màxima discreció. Ara bé, no me'n puc estar de la decepció per la deriva cap a un model de beneficència i una reacció cada cop més lenta davant dels problemes creixents de pobresa i fragilitat d'una quarta part de la població de la nostra ciutat.

És cert que s'han mantingut els serveis claus, que s'ha finançat les actuacions quan la demanda generava dèficit pressupostari, però s'han congelat serveis, s'ha malbaratat experiència acumulada en molts dels àmbits i sobretot no s'ha sabut fer polítiques proactives, avançar amb més iniciativa amb les entitats, crear més i millors programes, en definitiva no hi ha hagut polítiques socials.

Continuaré donant un cop de mà quan se'm demani, estaré al costat del govern en tots els temes que millorin els teixits associatius i avancin en la lluita contra la pobresa, especialment els adreçats als més grans i als més menuts, però, i em sap greu dir-ho, no hi sé veure en l'acció social municipal la fermesa, dedicació i lideratge que els temps, difícils, ens demanen.