Tot és confós encara avui i els amics proven de confegir una història que expliqui per què l'Erich, un noi àgil, jove, de complexió atlètica; un jove despert, acostumat a estar pendent de l'entorn, va escollir, divendres de matinada, fer drecera per les vies a l'altura de l'Hipercor i per què no va sentir el tren que el va atropellar mortalment. Tenia 15 anys, havia fet dues vegades 1r i hauria fet el curs que ve 2n d'ESO a l'Institut de Santa Eugènia, d'una manera una mica especial, també s'ha de dir, perquè estudiar no era pas entre les seves prioritats. Era una persona divertida amb els amics, ocurrent, amable i tot, si s'ho proposava.
Morir als 15 anys és d'una gran crueltat, d'una duresa terrible. Anar-se'n amb tot per fer, amb tant per conèixer, amb tantes coses per viure i tantes persones per estimar és motiu d'extrema tristesa. Els seus pares es deuen preguntar per què alçar una vida, animar-la i alimentar-la durant 15 anys; per què les reunions a l'escola, les hores de formació, els àpats compartits, els disgustos, els gustos i les discussions. Quin sentit té tot plegat si la fatalitat ha d'endur-se'n la vida en plena adolescència?
La mort és sempre incomprensible -ni amb mil anys de vida l'entendríem!- però ho és molt més quan s'enduu algú tan jove com l'Erich. Ell ja no hi és. El seu somriure s'ha glaçat i el seu cos, jove, morè, invicte, ha començat a desaparèixer per sempre. Només els qui en una o altra circumstància l'hem conegut, tenim la potestat de pensar-lo i repensar-lo, de refer la seva mirada múrria i el seu rostre enriolat, de recordar-ne els bons moments, de reviure'l. És un petit consol, evidentment, perquè el temps, irreparable, ho anirà escombrant tot, també la nostra memòria.
Els seus amics i companys expressen aquests dies amb paraules concises i molt de sentiment l'atrocitat del moment, la incomprensible separació entre vida i mort d'un ésser estimat, la brusca barrera entre saber-lo a prop i tenir la certesa de no veure'l mai més. Ho fan a través del Facebook amb missatges curts, d'afecte cap a la família i de record per a l'Erich. La Fatu ha trobat una foto de l'època de benjamins al camp de Can Gibert, amb vint mainades més, perfectament uniformats amb els seus entrenadors i l'ha pujada a la xarxa. Somriu, se'l veu content abraçat amb els companys d'equip. És un bonic homenatge. En Jerson, la Darlyn, la Jessica, en Roberto, la Jarely, l'Aroa, l'Anabel, en Bilal, l'Stefany, la Jenny, la Saray, la Gemma, l'Antònia, la Mariam, la Zori, la Tady, la Gabriela, la Hanny, la Karla, la Keila, en Yary, la Camila, la Isabel, la Kiara, la Josselyn, la Nicole, la Sofi..., expressen al mur del Facebook, amb el seu cor i amb els mots que els hem ensenyat, paraules de solidaritat amb la família, missatges tendres dirigits a l'amic difunt, desitjos d'un retrobament un altre dia més enllà de la mort.
El dolor ens deixa avui sense més paraules. Tanmateix, no podem deixar que la mort se'ns endugui també els records de l'Erich: necessitem reconstruir amb els moments de vida compartida la seva presència; necessitem entendre el sentit de la seva curta vida i el de la nostra.
