15 de setembre de 2018
15.09.2018

Records, oblits i mitges tintes

15.09.2018 | 01:43

Una vida és la suma de molts instants, minut a minut anem conformant la nostra existència, amb l'ortografia a vegades canviant de la història. Gest a gest, paraula a paraula, tot compta i tot adquireix finalment un sentit, quan ens veiem abocats forçosament a fer camí, sols o en companyia d'altres.

Som éssers multicel·lulars i multineuronals, els nostres ulls són capaços d'identificar els objectes més menuts i més diversos, una fina agulla de pi entre les fulles seques, una ploma d'ocell que es gronxa suaument en l'aire, una diminuta taca de cafè amb llet en l'entapissat del sofà o una nota d'editor caiguda fatalment a peu de pàgina. Tot suma i tot ens empeny cap endavant. No ens aturem mai per fer inventari perquè el nostre és un organisme viu, on tot neix i tot mor alhora.

Una vida és la suma de moltes voluntats, de molts desitjos, de moltes passions, que es dissolen inevitablement en el fangar del present. Què quedarà de les nostres cuites? Abans que canti el gall haurem oblidat els noms dels personatges que ara governen amb mà de ferro en el nostre imaginari quotidià i ens sorprendrem de l'anunci de la defunció d'algú que ja crèiem mort feia molt de temps.

Els humans hem acabat projectant els estereotips de la nostra naturalesa en les coses que fem. Les ciutats, els pobles i les comunitats humanes també són entitats vivents que segueixen la cadència del temps pautat que els ha tocat viure. Potser era Fages de Climent o Tomàs Garcés –o Narcís-Jordi Aragó, qui sap?– que deia que tot té data de caducitat, que res ens pertany per sempre, que el nostre record s'esborra ràpidament en la memòria dels que havien jurat recordar-nos sempre i que el temps fuig com el darrer vers d'un sonet o com l'Onyar sota els ponts de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook