Res és com ens pensàvem que seria, la vida ens fa anar al seu pas i ens exposa la realitat a la seva esbojarrada manera. Aquests dies he vist sovint l´eslògan d´un canal televisiu d´aquests que ofereixen sèries als desvagats que diu «Mai és massa tard per començar de zero». Home, potser sí, però a una determinada edat això de tornar a néixer fa una mica de mandra. Som el cúmul de coses que som, ens agradi o no. Se´n poden afegir altres, però treure-te-les de sobre és dificilíssim.
Quan comença la tardor em sento més predisposat a la queixa, el meu cos s´oxida i els ossos es lamenten tots els matins per no res, els ulls perceben amb un cert dramatisme que la llum solar cada vegada és més feble i que la nit avança en perjudici del dia. Només em queda el consol de treure de l´armari la roba més gruixuda i poder vestir jaquetes amb butxaques immenses on es pot posar de tot, i on a voltes trobem petits tresors de la temporada anterior.
El món ens exigeix pagar un delme progressivament més abusiu. Quan arriba l´hora d´anar al llit ens passa tota la vida pel davant, com ho fan els interminables crèdits d´una superproducció de Hollywood, i cada dia hi ha unes línies de més. Viure fatiga tant que fins i tot ens cansa reposar, ens esgota respirar, ens molesta mirar-nos al mirall i escriure articles com aquest, o llegir-los.
Jacques Brel té una magnífica cançó que es diu L´enfance i que a vegades encara sona en el meu reproductor, sempre posat en mode aleatori. Ara m´ha sorprès novament aquella infància de Brel que es diposita damunt de les nostres arrugues per convertir-nos en infants vells, cercadors d´or que hem desertat del nostre somni. Ja no som aquells nens de cor ple i de cap buit, sinó més aviat tot el contrari. El temps ens ha rovellat i hem esdevingut definitivament criatures tardorals.
