Diumenge cap al tard vaig veure que tancaven l'accés al pont de Pedra. Bombers, policia i un munt de voyeurs decoraven un accés a la Rambla com si es tractés d'un dia de festa gran. I la festa l'estava fent el cabal poc habitual de l'Onyar. Les fotografies que tot el dia havien corregut per les xarxes socials anunciaven una crescuda de les que fan forat a la memòria dels gironins. I vaig recordar que, no feia gaire, es va presentar una moció en el ple municipal demanant la revisió de l'estructura de la plaça de Catalunya i de l'àrea del pont de Pedra per evitar mals menors en cas d'aiguats. Si la memòria no em falla, el regidor del ram va explicar que els plans de contenció actuals estan elaborats a partir de la certesa tècnica que Girona pateix aiguats extrems cada 500 anys.

En arribar a casa vaig voler trobar la referència a l'hemeroteca d'aquest diari. Però em vaig trobar amb la sorpresa que fa nou anys es va presentar la mateixa petició al govern de la cituat. I la va presentar el mateix grup municipal que enguany. I la resposta va ser similar, tot i que en aquell moment manaven uns altres, d'un altre color i un altre lideratge. 500 anys. Aquesta era la coartada per eludir qualsevol confrontació dialèctica. Els tècnics diuen que tenim, per dir-ho d'alguna manera, pont de Pedra i plaça de Catalunya, per a molts anys. Però amb la visió de l'aigua a punt de cobrir les voltes del pont, no es pot evitar pensar si aquest aiguat catastròfic que ha de venir cada cinc segles ho farà al final del calendari, d'aquí dues generacions o demà mateix.

Compten els dels anys quaranta i escaig, i seixanta i poc? Perquè aleshores el de pedra isabelí va aguantar. Però d'altres es van ensorrar. I hi va haver pèrdues humanes. Quan els savis parlen de seguretat, parlen de peces històriques o de persones. Tot i fer les ciutats de persones, ens hem aclimatat a convertir-nos només en dades estadístiques.