Ara que han passat els Reis Mags per la ciutat, i només queden els de debò, els que buiden les nostres butxaques amb els seus regals, què farem? Ho dic, bàsicament, perquè un cop que s'acaba la treva en el combat, totes les parts implicades solen reprendre les hostilitats amb una càrrega de les bateries d'artilleria. És un clàssic. I sempre, els bombardejos deixen morts sobre el terreny.
El pacte de l'esquerra de la metròpoli amb l'esquerra de les colònies no deixarà indiferents ni a propis ni a estranys. Pensar com espanyols fa que l'independentisme d'esquerres sigui un desig vassall més que un objectiu a assolir. Hi ha militants independentistes que mai sabran què fer amb la independència. Per això prefereixen ser eterns independentistes.
La socialdemocràcia de centredreta amb aspiracions liberals que significa l'herència de la Convergència de tota la vida i els neoconvergents hauran de definir què volen ser de grans. I, de fet, si volen ser. La progressiva macronització de les seves aspiracions els obliga a una guerra civil que, fins ara, s'ha mantingut a la clandestinitat però que, a poc a poc, farà més evidents que mai les víctimes que va deixant tirades pel camí.
El silenci purgatiu de les òrbites cupaires preocupa més que mai. El «veure-les venir» té ja un rendiment limitat. Fer un pas endavant, al costat o enrere és una coreografia molt més productiva que no pas no ballar.
I amb una Europa que reconeix, sense dubtes, que com passa amb Turquia, Espanya és un país fora de la llei universal dels drets, però a la que, malgrat tot, no se li pot fer massa res.
Així que, acabades les festes, comença la gran festa. Amb un Govern de la Generalitat escanyat i sense maniobra per prendre decisions importants pel territori, un Gobierno espanyol condemnat al desgovern kamikaze i uns pactes territorials més febles que la sostenibilitat del planeta, poc marge d'error ens queda. És ara, en moments així, que el pes dels ajuntaments, dels consistoris, de la política local pren tot el sentit del món. Seran el darrer baluard abans de la revolució a la qual, si no canvien les coses, estem abocats. Sense remei.
