21 de gener de 2020
21.01.2020

Quan Girona s'inundava

Recordem algunes imatges històriques d'inundacions a Girona

21.01.2020 | 16:26
Dues persones navegant en piragua per la plaça del Vi

L'ajuntament de Girona ha activat aquest matí la situació d'emergència per risc de desbordament del riu Onyar. Es tracta d'un fet excepcional en la història recent de la ciutat, però habitual fins als anys 70 del segle passat.



La inundació més important del segle XX es va produir el 18 d'octubre del 1940, en el que es va conèixer com els "aiguats de Sant Lluc". Arreu de les comarques gironines, aquell devastador aiguat va deixar una desena de persones mortes, rius desbordats, camps anegats, carrers i establiments comercials inundats, talls en carreteres i vies ferroviàries, desenes de fàbriques i cases destrossades, milers d'obrers sense feina... Les intenses pluges que van caure sobre el territori els dies previs a la sortida de mare dels rius: es van arribar a comptabilitzar vuit-cents litres per metre quadrat en un sol dia –una quantitat absolutament excepcional–, i en alguns indrets es van acumular fins a 2.000 litres d'aigua durant tot aquell període de pluges de tres o quatre dies.

«La funerària Poch estava en aquell temps al carrer Santa Clara, en una casa que donava a l'Onyar; la crescuda de l'aigua va trencar un envà de la galeria de la funerària, i uns quants taüts que hi tenien van anar a parar al riu. I molta gent es pensava que l'aiguat havia afectat el cementiri, i que allò eren taüts amb gironins a dins que anaven riu avall...». Enric Mirambell i Belloc, cronista oficial de la ciutat de Girona i col·laborador de Diari de Girona, tenia 18 anys quan es van produir els aiguats del 18 d'octubre del 1940, i en rememora aquesta anècdota, l'única amb un toc humorístic enmig d'uns fets tan dramàtics: «Va ser una autèntica tragèdia, per les víctimes mortals que es va produir», assegura Mirambell.

La Cort Reial i la plaça de l'Oli; al centre, dins de l'aigua, Daniel Ros Mundet acompanyat de dos nois | Ajuntament de Girona/CRDI/Foto Lux


A la ciutat de Girona s'hi han produït 123 aiguats, segons el llibre Girona: rius, ponts i aiguats (1982), però el de Sant Lluc del 1940 es troba entre els més recordats per diversos motius. En primer lloc, per les víctimes mortals que va produir, però també perquè la crescuda dels rius causada per les intenses pluges dels dies anteriors va provocar que es desbordessin al mateix temps el Ter, l'Onyar i el Güell: el Ter va inundar tota la Devesa i el carrer de Figuerola; el Güell va ser el responsable de l'ensorrament del pont de pedra situat al capdavall de la Ronda Ferran Puig, conegut com Pont de Mart o pont de CanVidal (per la proximitat d'una empresa de gasoses), i l'Onyar va arribar als dos metres d'alçada en determinats indrets del casc urbà, com ara els carrers Ballesteries, Calderers i Barca, generant les conseqüents destrosses en els comerços i de la zona (es van arribar a inundar amb més o menys intensitat una vintena de carrers i places del barri vell).

El diari gironí El Pirineo d'aquell mateix 18 d'octubre ja informava dels aiguats (era vespertí), i s'hi podia llegir que «las aguas, irrumpiendo por la ciudad, han inundado las calles bajas, de ambos extremos llegando a calles y plazas en los que tan sólo en muy pocas ocasiones parecidas habían llegado». I dedicava una especial atenció a l'enfonsament del pont de Can Vidal, on es van produir algunes de les víctimes mortals d'aquelles inundacions. Com apunta Enric Mirambell, «hi havia molta gent que volia veure la crescuda del riu des del pont, i la força de les aigües es va endur el pont, i diverses persones van ser arrossegades riu avall».

Nombrosos curiosos observant el pas de l'Onyar, molt crescut, pel centre de Girona; a la dreta, la Rambla Verdaguer | Ajuntament de Girona / CRDI / Foto Lux


El Pirineo informava d'aquesta manera d'aquells fets: «Muchos voluntarios abnegados aprovecharon la primera oportunidad para socorrer y salvar los vecinos de las casas contiguas al paseo de la Dehesa que tan serio peligro les amenazara durante la crecida de la inundación. El cuadro era desolador al ver aquellas gentes; mujeres, ancianos y niños bajo el dominio de la dura emoción por que habían pasado. Y he aquí que a eso de las tres de la tarde mientras se llevaban a cabo estas operaciones y numerosos grupos de curiosos se hallaban en las inmediaciones del puente sobre el Güell que da acceso a la Dehesa, por la Ronda de Fernando Puig, el arco del mismo se hundió arrastrando tras de si a las personas que se hallaban encima que según se dice son unos 10. El caudal era tan copioso y la corriente tan rápida que nadie pudo intentar el salvamento de las infelices víctimas. A la hora de escribir estas lineas sólo sabemos ha podido ser recogida una mujer la cual falleció a los pocos momentos».

A més, l'ensorrament del pont va provocar l'aïllament d'un gran nombre de persones, l'intent de rescat de les quals va provocar una altra mort, en aquest cas d'un personatge il·lustre, l'alferes Huarte, que dirigia els treballs: «Fuerzas de la tercera Compañía del Batallón de Trabajadores núm. 69, con la colaboración de elementos de Falange, dirigidos por el Alférez Jefe de la mencionada Compañía, don Hermógenes Huarte Gorría, lograron tender una pasarela en substitución de la parte del puente hundida y por ella salvaron a un gran número de personas».

Jordi Vilamitjana, en un article publicat a Diari de Girona el mes d'octubre de 2010, assenyalava que «aquest dia i els següents, foren força funestos. Foren dies funestos i macabres. Aquell mateix dia foren trobats cinc cadàvers al riu Ter provinents del pont del Güell: a l'alçada dels Salesians, el de Joan Palahí, veí de Sant Daniel; el del soldat Ramon Heras Ventura; i el d'una dona no identificada; a Celrà, el d'una nena de 7 anys; a Medinyà, el d'un home no identificat». Altres fonts apunten que l'enfonsament del pont podria haver provocat alguna víctima més.

Enric Mirambell encara recorda el repic de les campanes de la Catedral, en unes rogatives per demanar que s'acabés la pluja, i que en canvi moltes persones interpretaven com una alerta de desgràcies pitjors encara per arribar. I també pot detallar el soroll que provocava la crescuda del riu: «A casa teníem una galeria, i les onades provocades per la força de l'aigua picaven a la part de sota de la galeria».

El Pirineo del 19 d'octubre aportava una altra dada que evidenciava la magnitud del fenomen que es va viure aquells dies: «La altura máxima que llegaron a alcanzar las aguas del Ter al pasar por nuestra ciudad era de más de siete metros sobre el nivel ordinario, abarcando una anchura de tres kilometros».



Pel·lícula d'Antoni Varés que mostra les conseqüències dels aiguats de 1940 a la ciutat de Girona.


.

En aquest altre vídeo, recuperem un programa especial de 'L'espiral de la història' parlant de les inundacions de 1940

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit