07 de març de 2020
07.03.2020

Mirambell en va donar fe

07.03.2020 | 00:11

Un cop al mes, amb una puntualitat i un avançament molt d'agrair en un ofici com el periodístic, sempre pendent de l'última hora, Enric Mirambell venia a la seu del Diari de Girona a portar els articles que publicaria els quatre diumenges posteriors a les pàgines d'Opinió del diari. Primer els portava en paper i escrits a màquina, aquests articles, en una col·laboració que es remuntava a l'any 1986, però de seguida que es van generalitzar es va adaptar a l'ús de l'ordinador i es personava al diari amb un llapis de memòria en el qual havia gravat aquells quatre textos que sempre evocaven detalls, situacions i personatges de la història de la seva ciutat, Girona. Uns detalls, unes situacions i uns personatges de la seva ciutat que coneixia com poques persones i recordava com cap altra. En vaig tenir proves més que sobrades totes les vegades que el vaig telefonar per demanar-li informació per a l'elaboració de qualsevol reportatge històric sobre qualsevol aspecte de la vida ciutadana de Girona.

- Senyor Mirambell?

- Sí, digui'm...

Així començaven les converses que manteníem per telèfon, abans que em convidés a passar per casa seva (preferia el diàleg sense intermediaris) perquè li fes les preguntes que jo considerés necessàries. Ell no tenia pressa, ni s'incomodava per la ignorància que jo podia demostrar davant de detalls, situacions i personatges que en ocasions m'eren del tot desconeguts. I ell me'n donava tota la informació que em calia, i la relacionava amb altra informació que li semblava rellevant, i apuntava anècdotes, i connexions temàtiques o personals, d'una manera que només ho podia fer una persona amb el cap tan ordenat, i tan lúcid com ell el va tenir sempre, fins al final.

Recordo que en una de les nostres últimes converses, després d'haver estat molta estona parlant al despatx de casa seva, ell va fer notar que ja havia complert els 96 anys... «Li'n falten pocs per als cent», li vaig dir, fent broma... «No sé...», va fer ell, prudent com de costum. «Se'l veu molt bé», vaig replicar. I era la veritat.

Lamentablement no hi ha arribat, als cent, però els seus 97 anys han estat tan fecunds, tan profitosos, tan intensos, que encara és aviat per fer-se una idea de la magnitud del seu llegat. Enric Mirambell ha estat la memòria d'un temps que fa temps que no existeix, i que ha perviscut en bona part gràcies a ell, gràcies a aquells articles que portava un cop al mes al diari, amb aquella puntualitat i aquell avançament tant d'agrair, i gràcies a converses com les que mantenia amb mi, i amb tantes altres persones, i que servien per recollir en reportatges, en articles, en llibres, els seus records, les seves vivències, les seves explicacions sobre uns detalls, unes situacions i uns personatges que sabem que van existir perquè ell en va donar fe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook