Són les deu del matí d’un dimecres de maig. Al carrer Migdia 140, un grup de quatre joves migrats i no acompanyats -que participen en el Programa d’Inserció Laboral (PIL) Riu Ter- prepara Maakuda. El plat, tradicional de la gastronomia àrab i elaborat principalment amb patata, l’ha proposat l’Azeddine Oubaha, un dels joves del programa.
A la cuina, es reparteixen les tasques i cadascú fa una part del procés. «El Maakuda és el meu plat preferit», confessa Oubaha -avui és el xef-, que explica que al Marroc es pot comprar per deu cèntims d’euro al carrer. «Com que aquí no n’hi ha, el cuino sovint a casa».
El taller els permet revertir la seva figura de persones demandants d’ajuda i convertir-se en persones que n’ofereixen
Aquesta escena es repeteix cada quinze dies, quan els nois i noies del PIL cuinen plats tradicionals dels seus països d’origen per persones sense sostre que viuen a Girona. «El taller els permet revertir la seva figura de persones demandants d’ajuda i convertir-se en persones que n’ofereixen», explica Mar Masfarré, formadora del programa.
I és que la majoria de joves que arriben a formar part del PIL han estat primer menors no acompanyats i usuaris de centres d’acollida. Els programes d’inserció laboral com el PIL Riu Ter els ofereixen suport després de la majoria d’edat, per mirar de revertir la seva situació de vulnerabilitat i donar-los eines per assegurar-se un futur.
L’objectiu és que puguin trobar feina i generar uns ingressos que els permetin tenir accés a un habitatge i a condicions de benestar.
Per això, l’estona que passen entre fogons, va molt més enllà del fet de cuinar i és que practiquen una possible professió, alhora que participen d’un acte de solidaritat. El primer pas que fan, després d’acceptar una proposta, és elaborar una llista amb els ingredients que necessitaran per cuinar-lo. L’escriuen en català, per aprendre l’idioma. Després, es dirigeixen a qualsevol comerç per adquirir els productes i, finalment, segueixen la recepta a l’aula, mentre preparen el plat calent que es repartirà al migdia.
Camí a través
Els quatre joves que són avui a l’aula van migrar del seu país quan eren menors; la majoria, ho van fer sols. Ara tenen dinou anys i «cap familiar al territori». Tres van fer la seva travessia des de Marroc: Bouchra Karim (Nador), Azeddine Oubaha (Casablanca) i Abdelatif Khozit (Rachidia). En Maliky Souware, des de Mali.
Les seves històries particulars divergeixen en alguns aspectes, però coincideixen en la duresa del viatge que els ha permès arribar a Girona.
La Bouchra Karim va creuar l’estret de Gibraltar fa un any i mig, des de Tànger fins a un poblet d’Andalusia; quaranta-cinc minuts sobre una moto d’aigua amb una amiga. Un cop a terra, va venir directament a Girona.
Vam sortir a les 24 h i vam estar tota la nit sobre la barca, fins que ens va rescatar la guàrdia costanera
L’Azeddine Oubaha també va sortir de Tànger -fa dos anys- en la mateixa direcció, però sobre un altre embarcació, una pastera, i completament sol. «Vam sortir a les 24 h i vam estar tota la nit sobre la barca, fins que ens va rescatar la guàrdia costanera», explica. Als majors d’edat els van deportar. Els menors van passar tres dies a presó i després, per un periple de centres de menors. Oubaha fa un any que és a Girona.
L’Abdelatif Khozit va arribar a Girona fa dos anys, després d’un viatge molt similar al del seu company, que també va fer sol. Va sortir amb pastera des de Tànger i va arribar a Algeciras, explica.
I en Maliky Souware, que és qui ve de més lluny, primer es va haver d’acostar al Marroc, des de Mauritània, amagat sota un camió. Després del primer viatge perillós, es va haver d’esperar per poder embarcar en una pastera i creuar l’estret per arribar a Espanya. «Vam estar més de quinze hores al mar», explica. A la deriva, fins que un vaixell els va rescatar.
En total, el PIL Riu Ter empara a trenta joves -d’entre 16 i 21 anys- i els forma amb l’objectiu que, quan abandonin els pisos tutelats del programa on ara resideixen, tinguin «garanties d’autonomia».
Als tallers de cuina, «preparem plats de diferents llocs del món per repartir», explica Bouchra Karim. La recepta sempre la proposa un alumne diferent. La Bouchra ha escollit què es prepara en dues ocasions; la primera, Lbriwat i la segona, Kouskous.
Cadena de favors
Un cop la recepta està feta, l’entitat Som Sostre passa a recollir les trenta racions que es preparen. «Hi ha unes vint-i-cinc persones al carrer, però sempre en fem de més per si algú vol repetir», explica Cristian Lienlaf, impulsor d’aquesta entitat social. «Si en sobre algun, dinem amb ells».
Lienlaf alerta que de cara al bon temps, hi haurà més gent al carrer perquè «s’ha acabat el pla de fred» i les quaranta persones que acollia el Palau de Fires de Girona són al carrer des del 9 de maig.
Som Sostre reparteix els plats gràcies a la col·laboració d’una xarxa d’uns cent voluntaris, a la que algun cop s’afegeixen els joves del PIL Riu Ter. «M’agrada molt perquè veig que ajudem a gent que ho necessita de veritat», explica Karim. Diu que la millor experiència la va viure per Cap d’Any: «Vam repartir pastissos a la gent! Els va agradar molt i això em va fer feliç».
Tombs que ho capgiren tot
L’Azeddine Oubaha diu que el que més li agrada de repartir el menjar és «escoltar les històries» de la gent que dorm al ras. Reconeix que li obren la ment i li constaten que «la vida es gira de cop i volta i mai saps què et pot passar». «Vaig conèixer un home que era empresari, guanyava molts diners, em va dir, i ara és al carrer», explica.
Tenim una responsabilitat com a ciutadans; la gent que viu al carrer també són veïns, encara que casa seva sigui ara una plaça o un caixer
Som Sostre va néixer fa tres anys amb la voluntat d’acompanyar emocionalment la gent que que no té llar. «Tenim una responsabilitat com a ciutadans; la gent que viu al carrer també són veïns, encara que casa seva sigui ara una plaça o un caixer», denuncia Lienlaf. Amb el grup de voluntaris, «els encenem la flama de l’autoestima perquè tornin a creure en si mateixos i puguin deixar el carrer». Pel projecte de l’entitat, el menjar és l’excusa per apropar-s’hi.
Al ras
La Vanessa Alberola és una d’aquestes persones a qui han allargat la mà i avui recull una ració de menjar de la furgoneta de Som Sostre. Als seus trenta-nou anys, Alberola ha tingut una vida difícil. Des dels nou anys, ha viscut de forma intermitent al carrer i ara, en fa vuit de consecutius que dorm al ras a Girona, mentre espera plaça en una llar compartida amb atenció del Servei Social.
A mi el carrer m’agrada; en un habitatge m’ofego i crec que em costarà adaptar-me
Quan sembla que l’oportunitat de deixar el carrer està a tocar, confessa que li fa «por». Després d’haver viscut tants anys a la intempèrie, diu: «A mi el carrer m’agrada; en un habitatge m’ofego i crec que em costarà adaptar-me». També està preocupada per l’estalvi, «per poder pagar les factures del pis».
Ara mateix, disposa d’un sou de viudetat que li proporciona poc més de cinc-cents euros al mes, explica. «Visc el dia a dia i necessitaré algú que m’ajudi a distribuir els diners», considera.
Però sap que el pis pot ser una oportunitat per fer un canvi de rumb. «El carrer fa que et relacionis amb gent tòxica i que consumeix». Alberola ja no ho fa, però diu que «és difícil sortir d’aquest món». Gràcies a Som Sostre té suport moral. «Sé que puc trucar a en Cristian a qualsevol hora i per qualsevol problema que tingui», diu.
En Carlos Moreno, un gironí de quaranta-set anys, també s’apropa a la furgoneta de Som Sostre mentre reparteixen el menjar que els ha cuinat el PIL Riu Ter. I, com la Vanessa, s’anima a compartir la seva història.
El 2008, Moreno treballava al sector de la construcció, portant una grua. «Va venir la crisi i em vaig quedar sense feina; vaig passar de cobrar uns 2.500 € al mes, a cobrar l’atur». Quan la prestació es va acabar, es va veure abocat al carrer. «Ho vaig passar molt malament».
Tinc conductes addictives. Ara l'esport és la meva droga
Durant aquests tretze anys d’incertesa, ha viscut a diferents pisos compartits, a places al ras i també ha estat ingressat a un centre per drogaddicció. «Quan hi vaig entrar ja no consumia, estava net des del 97, però tinc conductes addictives i abusava de la medicació», reconeix. Ho explica vestit amb roba esportiva; ve de fer 12 km corrents. «Ara l’esport és la meva droga», diu amb un somriure.
