En Joan Ribas era un gran creador d’espais –en el sentit més ampli de l’expressió- en els que havien de passar coses. Sempre interessants. Sempre enriquidores. Per crear espais em refereixo, per exemple, al Grup Proscenium, que va cocrear, que durant molt temps va omplir un buit en aquesta ciutat pel que fa a les arts escèniques i en el que va involucrar persones com Quim i Xicu Masó, que inoculats amb el verí del teatre, van voler anar més enllà i van crear posteriorment el Talleret de Salt, embrió de Bitò Produccions, organitzador de Temporada Alta. Un Grup Proscenium que es va anar reformulant amb el pas del temps, decantant-se per les lectures dramatitzades i mantenint, des de fa 40 anys, la tradició nadalenca de la posada en escena d’Els Pastorets de Girona. Un altre espai on hi passen coses.
Els Pastorets de Girona són una activitat cultural intergeneracional, en què un centenar llarg de persones pugen a un escenari –unes 150 amb l’equip tècnic- i li troben el gust a l’escena. Algunes s’hi han acabat dedicant professionalment a les arts escèniques, com ara Cristina Cervià (actriu, DEP), Gemma Coma-Alabert (mezzo), David Rodríguez (ballarí), Nil Cardoner (actor), Cristina Arenas (actriu), Laura Ruhí (soprano), Maria Àngels Buisac (actriu), Jordi Subirà (actor) o Xavier Mendoza (tenor), així com també n’hi ha uns quants que s’han professionalitzat com a tècnics. D’altres, només pujàvem a escena per Nadal i per fer les lectures dramatitzades, programades per Setmana Santa, i en ocasions per Fires de Sant Narcís. Però més important que tot això és que els Pastorets han arribat a ser un ferm espai de preservació i promoció de la nostra llengua i tradicions i una eina de cohesió social de primer ordre. Aquesta ciutat mai podrà agrair prou a en Joan Ribas que ara fa 40 anys acceptés de recuperar-los, amb ajut de l’Ajuntament, però sense escatimar recursos personals i amb un suport incondicional de la família i diversos col·laboradors.
Parlar de Joan Ribas és parlar de cultura, de tradició i, sobretot, de teatre. Els grups gironins i una gran part de grups emergents al país els darrers 30 anys, fins i tot uns quants d’arreu de l’Estat, coneixen prou bé la Sala La Planeta i hi estan en deute. A finals dels 80, en Joan Ribas va comprar el que aleshores era el garatge dels busos de la Sarfa, al passeig Canalejas, com a local d’assaig, però amb la idea que també s’hi pogués fer teatre. Així doncs, en Joan va confiar en Pere Puig i Anna Carina Ribas, figures clau també del teatre gironí i català independent, per desenvolupar el projecte artístic de la sala, que ha esdevingut un aparador modèlic del teatre contemporani català, majoritàriament de text. El projecte, que no té afany de lucre, també inclou la creació d’una companyia, a través de Mithistòrima Produccions, que ha aixecat espectacles per adults i familiars, creant llocs de feina dignes per a intèrprets, tècnics, directors i dramaturgs. Tots els grups gironins que treballen amb rigor saben que a la Sala La Planeta hi tenen un aparador, un començament. Aquest espai també el va propiciar Joan Ribas, que no només va fer oïdes sordes als cants de sirena immobiliaris –la ubicació de La Planeta és molt llaminera-, sinó que va pagar amb recursos propis la compra i l’adequació gradual de la sala a la normativa, malgrat que a l’inici del projecte el qui ha definit sempre com el “seu” alcalde, Joaquim Nadal, li va etzibar que s’havia tornat boig per, tot seguit, facilitar-li les coses.
La Planeta és la casa del teatre gironí, més que cap altre equipament de la demarcació. També és la casa del Premi Just Manuel Casero de narració breu, convocat per la Llibreria 22, una iniciativa empresarial darrera la fundació de la qual també s’hi va implicar en Joan Ribas. O la casa del Premi Quim Masó. En Quim va ser cofundador amb Ribas del Grup Proscenium, va esdevenir íntim col·laborador seu i un amic insubstituïble. Masó va traspassar el 2006, any en que es va constituir el guardó que porta el seu nom, el millor del teatre català, ja que s’atorga a una producció teatral i la seva dotació és generosa. Joan Ribas, en nom de Proscenium, va promoure la iniciativa conjuntament amb la família Masó, Bitò Produccions i la Llibreria 22. La Sala La Planeta és una iniciativa cívica i cultural de primer ordre pròpia d’un mecenes.
No hi ha prou espai per fer referència a altres facetes d’en Joan, com la de radiofonista, o la d’empresari. En aquesta darrera, va ser una figura clau en la supervivència i estabilització d’El Punt, un diari fonamental en la protecció, promoció i difusió del català, en el qual hi va tenir columna setmanal fins ara no fa un mes. En Joan era un enamorat del teatre i de Girona. Sorneguer, murri, entusiasta, amb un geni prest i molt viu, però proverbialment generós, aferrissat defensor dels seus amics i tot un artista a l’hora d’encunyar expressions forassenyades quan es desesperava als assajos de Pastorets, que descol·locaven a tot aquell qui no el coneixia i ens feien petar de riure als veterans. Els espais més importants que va crear en Joan, però, va ser en les ànimes i els cors dels qui l’estimem i sempre el trobarem a faltar. Espais que han quedat buits i que haurem de tornar a omplir amb cura amb els records personals que cadascú tenim d’ell. Fragments de converses, gestos, experiències compartides, somriures, texts, poemes... A tot això, fins ara matèria viva, li trobarem un lloc a la nostra memòria on fixar-ho i servar-ho, ara amb dolor, que cedirà pas a l’enyor, dolç i punyent ensems. Adéu, Joan. Moltes gràcies per tot.
*Dani Chicano és periodista i Llucifer als Pastorets de Girona des del Nadal 96/97
