«La gent se sent com una formigueta davant l’administració»

Què el va motivar a acceptar el càrrec l’any 2009?

Des de 1977 fins ara, la meva trajectòria cívica i professional ha estat sempre al costat de defensar els dèbils, com deia el Quixot. En concret, als treballadors. Vaig optar per ser laboralista. Al març del 2009 m’ho van proposar, i era un canvi, perquè has de deixar molta part de l’activitat professional per exercir de defensor. Vaig posar una condició: si hi havia unanimitat de tots els components del ple, no hi tindria inconvenient. Tan sols hi hagués una abstenció o un dubte d’algú, jo no ho faria. Creia que era una figura que havia de concitar la complicitat de tots.

Amb quin esperit va posar-se al capdavant de la institució?

La idiosincràsia d’aquesta figura és supervisar l’actuació municipal escoltant amb proximitat a les persones concretes, amb noms i cognoms, sense barreres. Assessorar-les i defensar els seus drets enfront de l’Ajuntament i de la burocràcia. La gent normalment té molts problemes per arribar als centres de poder. Els ciutadans estan atrapats per una xarxa de normatives, de diversos nivells administratius i de grans empreses, des de la telefonia fins a l’electricitat. Aquesta institució és l’última porta oberta que té el ciutadà per buscar comprensió, solidaritat i resposta als problemes que presenta. Que això no sempre implica que se li doni la raó, però sí que té una mà amiga que li explicarà.

Per què és important aquesta proximitat?

Trobes persones a qui potser no li has solucionat el problema, però l’has escoltat i s’ha sentit atès com a persona. La burocràcia és freda i distant. Això no vol dir que les persones que treballen a l’administració siguin fredes i distants. La burocràcia segrega uns interessos propis que, personalment, segurament molts no compartirien, però que fan que la gent se senti com una formigueta quan acut davant d’una finestreta. Les persones se senten petites. I això és quelcom que, des de la defensoria, sempre insistim que no. La gent no és un expedient més, o un número, és una persona amb unes circumstàncies. El fonamental de la nostra societat són les persones. Això cal no oblidar-ho.

En què es basa l’actuació del defensor?

Ostentem més autoritat que poder. El poder el tenen els polítics, nosaltres apliquem més la justícia que el dret, més l’equitat que la norma, tot i que partim del principi de respecte a l’estat de Dret. Les normes de convivència les hem de complir tots, i els que tenim alguna responsabilitat encara hem de donar més exemple. Però és cert que moltes vegades, si s’aplica la norma exclusivament per la seva formalitat, prescindint de les circumstàncies, a vegades podem cometre una gran injustícia. Un altre fonament és tenir més humanitat que no burocràcia. A vegades he tingut decepcions importants, en veure coses que entenc que són absolutament injustes finalment acaben desestimant-se.

Com ara?

Parlant de sancions municipals. Un senyor que aparca a una plaça per discapacitats i, per oblit o perquè li cau al tancar la porta, quan ha passat el policia, la targeta no hi és. Li posen la sanció, i la persona fa les al·legacions. Què fa l’instructor? Un dels requisits és tenir una discapacitat, però a més la targeta ha d’estar a un lloc visible. Què fa el defensor? No em conformo amb la foto, miro la pel·lícula: veig que la persona acudia a un centre mèdic i per nerviosisme no havia deixat la targeta. Em poso la mà al cor, flexibilitzo l’aplicació de la norma i recomano a l’Ajuntament treure la sanció.

Com és d’efectiva la seva figura?

Dels temes que entren aquí, diria que entre un 60% i un 80% es resolen. Alguns grups municipals m’havien plantejat: «el que diu el defensor sempre s’hauria d’aprovar». Seria el desitjable, però és una mostra que nosaltres no tenim poder, no canviem normes. Sí que podem aconsellar canviar-les. Quan he fet alguna recomanació en alguna ordenança municipal, arrel de queixes dels ciutadans, he vist que, després, quan s’ha revisat, el que jo havia posat sobre la taula s’ha recollit.

Quin tipus de problemes presenten més els gironins?

Ens omplim molts cops la boca que els drets humans són la base de la convivència. Això, que teòricament és veritat, a la pràctica no és així. Tenim una societat molt millorable, amb unes desigualtats bastant cridaneres. Tenim un funcionament de les administracions molt burocratitzat, i unes deficiències públiques. Per exemple, en habitatge. Totes les administracions han oblidat sovint que l’habitatge és un dret fonamental per una vida digna. És una problemàtica que posa de relleu la manca d’interès de les administracions a crear habitatge públic i facilitar-ne l’accés. D’això se n’ha pres consciència. L’Ajuntament de Girona va ser un dels primers que, per la meva intervenció, però també de molts més, com la PAH, vam crear la Taula en Defensa de l’Habitatge. A partir d’aquí tothom n’ha pres més consciència. Abans s’entenia que un desnonament era un tema individual entre qui desnonava i el desnonat. Hem arribat a entendre que és un tema col·lectiu, de solidaritat. I em consta que, govern i oposició, fan esforços per facilitar el dret de l’habitatge. També són imprescindibles els subministraments bàsics, o tenir feina. D’altra banda, tenim problemes relacionats amb la convivència a les comunitats de veïns. Sovintegen les interferències al dret al descans, això s’ha aguditzat. Sovint entren queixes perquè els veïns se senten molestos i no se senten protegits malgrat l’ordenança cívica i trucar a la policia.

En aquesta dècada, l’administració gironina ha millorat?

Un aspecte important que hi ha hagut és el coneixement de la institució per part de tot el personal de l’Ajuntament, des de la policia fins a la brigada. La col·laboració s’ha incrementat moltíssim i això facilita molt la nostra tasca. Tant govern com oposició han millorat la seva percepció de la feina i la necessitat d’aquesta institució per facilitar la vida de la ciutadania.

I quins deures té pendents?

Un tema persistent que costa de millorar és el fet de no contestar les peticions que fan els ciutadans, o la dilació en el temps de les contestes. Últimament queda molt patent en temes d’urbanisme i de responsabilitat patrimonial. No vull dir que li donin la raó o no, això és un altre tema. També cal, encara, donar a conèixer més la institució. Perquè ja és un element indispensable. Però, també, perquè és un element de participació ciutadana, que incentiva a millorar el funcionament de l’administració municipal, i que flexibilitza i humanitza la duresa de la burocràcia. És un tresor que no cal amagar. I hi ha més desconeixement entre els que més ho necessiten.

Destacaria alguna de les seves contribucions en particular?

N’hi ha moltes. Una està relacionada amb el dret a l’habitatge. Des de la primera memòria que vaig fer, he insistit en la necessitat que l’Ajuntament afronti amb valentia la promoció de l’habitatge públic, i això ha anat millorant. Queda moltíssim per fer. En aquesta línia vaig cedir a la PAH part de la nostra oficina perquè poguessin atendre persones amb problemes greus, de desnonaments immediats. Un altre problema són les ocupacions. No podem ser bonistes o afirmar que totes les ocupacions estan bé. La necessitat d’habitatge ha de passar pels serveis socials. No pot ser que la gent apliqui la llei a la seva manera, perquè d’ocupes n’hi ha de moltes classes. Uns per absoluta necessitat, i d’altres, per negoci. Cal dir-ho. Aquí venen persones que van pagar 800 euros per poder entrar a ocupar un pis. Hem de perseguir els professionals del frau i de l’engany. Hi ha d’haver actuació policial, però sobretot a través dels serveis socials.

Alguns potser hi troben una solució immediata.

Això denota que estan fallant els mecanismes socials i de control per part de les administracions. I ho hem de repensar, igual que hem de repensar com és possible que hi hagi gent que faci negocis fraudulents en propietats alienes. Hem de defensar la dignitat de la persona i això requereix moltes coses, des del menjar fins a habitatge, l’educació o el transport. Els que tenen la responsabilitat política no poden estar mirant-se el melic i els seus interessos partidistes. Mai. Això és contraproduent per la societat. Han d’estar al servei de l’interès general. Això implica que articulem mecanismes de control per evitar situacions com que hi hagi delinqüents habitacionals, no els que ocupen per necessitat, sinó els que fan negoci en ordre d’explotar la gent més necessitada.

Hi ha recursos per fer-ho?

Falten recursos, cal dir-ho. La gent vivim en els municipis. El principi de subsidiarietat, en què sempre he insistit, vol dir donar més recursos allà on la gent viu i on té les seves necessitats. L’administració municipal és la primera línia d’atenció a la ciutadania, i la fonamental. Des de totes les instàncies hem de fer pressió perquè les arques municipals rebin com més recursos millor, justament perquè és on es coneixen els problemes. I així, facilitar la vida de les persones. Una frase llatina que he repetit i recordo que l’alcalde Puigdemont estava content que ho digués, deia: «salus populi, suprema lex». El benestar de la gent és la llei suprema. I això no hem d’oblidar-ho.

Com valora les dues pròrrogues i set mesos que ha exercit d’ofici el seu mandat?

Segurament hi han incidit vàries coses. Primer, la meva situació personal quan vaig patir un infart. Suposo que va fer pensar des d’alcaldia que no era el moment que el defensor marxés. Després va venir la pandèmia. Un altre element és que possiblement estaven en tràmits per veure qui podia assumir la meva responsabilitat. Finalment sembla que s’han posat d’acord, tenen la persona, i és el moment oportú. Les pròrrogues no tenen més transcendència que les circumstàncies que s’han donat. I suposo que, com deia Sant Ignasi de Loyola, «en tiempos de crisis, no hacer mudanza».

Quina feina deixa a la seva successora?

Una gran responsabilitat i un gran honor. Estar al davant del defensor de la ciutadania, en aquest cas defensora, implica un compromís ètic molt important: mantenir la independència respecte els que governen, actuar amb decisió i fermesa enfront de les injustícies, i incrementar el compromís per la solidaritat i la convivència. Nosaltres no hi som per separar o per enfrontar, sinó que hi som, justament, per fer comunitat. Per defensar els drets de les persones, per defensar que la gent pugui viure millor i per mirar de resoldre amb justícia els problemes que els ciutadans es troben dia a dia.

Impuls dels síndics des de Catalunya al món

Llorente va organitzar el 2016 el primer Congrés Internacional de Sindicatures Locals, mentre presidia el Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores locals de Catalunya. L’entitat serveix pel traspàs de coneixements i per compartir experiències. «És un càrrec unipersonal i prenem les decisions en solitari», diu. A més de Catalunya, hi ha síndics de Balears, Vitòria o Vigo. Llorente lamenta que, a la resta d’Espanya, la figura «es va anar diluint». «No s’han preocupat d’impulsar-la», conclou.