El 4 de setembre ha fet 230 anys de la consagració de la capella de St. Narcís, dins de la basílica de St. Feliu de Girona. La nostra ciutat té dos patrons, St. Feliu i St. Narcís, venerats diferentment al llarg dels temps. El culte a St. Feliu el trobem establert a Girona ja al s. IV, amb un capella que ben aviat es convertirà en temple i que rebrà una corona votiva de Recared (565?-601), rei dels visigots. Aquest edifici, situat fora muralla, fou ampliat diverses vegades fins que al s. XIII es va construir l’edifici gòtic actual damunt del temple romànic existent en el mateix indret.

Per la seva banda, el culte a St. Narcís va aparèixer vers l’any 1050, pocs anys després que la catedral gironina hagués abandonat el temple de st. Feliu i s’hagués instal·lat en el lloc de l’antic temple romà, dins de la ciutat romana i a l’aixopluc d’unes muralles prou segures. En aquells temps la nostra ciutat competia en importància Barcelona, situada aleshores a la frontera amb els sarraïns. Aquesta importància la podem mesurar amb la presència de dues sepultures comtals dins la nostra catedral, així com per la tria feta per dos Papes de Roma per celebrar-hi els dos concilis del s. XI, el de 1066 i el de 1077. Aquests concilis van reafirmar la obligatorietat del celibat per als clergues i van condemnar la simonia, tan generalitzada aleshores. Va ser normativa eclesiàstica tant per a la Catalunya Vella com per a la veïna Narbonensis. I amb aquests canvis es va consumar la lenta suplantació de la litúrgia visigòtica per de la litúrgia franca.

Els detalls de l’arribada del nou culte a St. Narcís són un enigma històric. El que sabem és que des de finals del s. XI aquest culte anirà creixent al costat del de St. Feliu, i que el sepulcre del nou sant s’establirà no pas a la catedral nova, sinó a la vella. I que ambdues basíliques mantindran la seva estructura clerical, amb sengles canonges i beneficiats.

A finals del s. XIII, la devoció a Sant Narcís va tenir un creixement important degut al setge i la invasió del 1285 per part de l’exèrcit del rei francès Felip l’Ardit, en el marc de la croada contra Catalunya deguda a la conquesta catalana de Sicília. Entre juny i setembre d’aquell any, Girona va ser assetjada i ocupada per soldats francesos després que Jaume II de Mallorca els permetés de passar lliurement per les terres rosselloneses del seu reialme. Aquests soldats bàrbars no van dubtar en saquejar i incendiar la catedral d’Elna, on havien cercat refugi els seus habitants. Dies després d’aquestes salvatgies d’Elna, els mateixos soldats van conquerir la ciutat de Girona, tot i que aquesta acció va acabar malament per a ells: Roger de Llòria derrotà l’armada francesa a la badia de Roses tallant-los els subministraments i sense queviures ben aviat van ser víctimes de la pesta –les famoses mosques de St. Narcís- i van haver de retirar-se. Els gironins van atribuir aquesta victòria a la intervenció de St. Narcís, i això va ser una de les bases de la seva popularitat creixent. Pocs anys després, es construïa un nou i sumptuós sepulcre per al cos del Sant dins la nova basílica de St. Feliu, començada a construir a principis del s. XIII. Aquest sepulcre és avui dia una obra de gran valor artístic i la podem admirar en la seva ubicació original, a tocar del presbiteri. Que el sepulcre de St. Feliu sigui al centre del presbiteri de la nova basílica, i que el de St. Narcís sigui a tocar d’aquest presbiteri, però no dins seu, és una conseqüència lògica de la jerarquia sepulcral eclesiàstica.

Els continuats atacs de Lluís XIV a Girona durant el s. XVII van renovar la devoció de St. Narcís com a defensor de la ciutat, fet que St. Feliu no gaudia. Poc abans de l’inici de la guerra dels segadors, concretament el 1638, els canonges de St. Feliu van proposar al bisbe de construir una capella dedicada a St. Narcís dins de la basílica de St. Feliu. L’esclat de la Guerra dels Segadors ho va impedir. Passada la guerra, superats els setges que Lluís XIV va imposar a Girona i reconquerida una certa prosperitat, a finals del s. XVIII la devoció a St. Narcís arribà a un dels seus màxims. El bisbe Lorenzana, arribat a la ciutat el 1774, va rebre una nova petició dels canonges de St. Feliu demanant novament de construir una capella per al sepulcre del Sant. El bisbe inicialment s’hi negà, però després ho acceptà i va ser-ne un impulsor destacat, fins al punt que va aconseguir per subscripció popular reunir 80.000 lliures per tal de construir la nova capella. El resultat va ser esplendorós. La inauguració de la capella no podia ser menys solemne. Ultra l’edifici arquitectònic de la capella i el nou sepulcre del màrtir ens queda d’aquesta inauguració solemníssima la missa que es va cantar el dia 4 de setembre de 1792. El seu autor fou el mestre de capella de la catedral, el jove gironí Josep Pons. Es una missa per a dos cors i petita orquestra, és una obra extensa, pensada per a un dia de festa gran en què no hi havia límit de temps per a la celebració joiosa d’un esdeveniment històric.