Tot just ara fa un any, el 24 d'abril del 2013, l'enfonsament de l'edifici Rana Plaza a Bangla Desh va commoure el món: més de 1.500 persones de les 4.000 que hi treballaven van morir. La tragèdia va donar pas a la indignació: el Rana Plaza era un dels milers de tallers que treballen, la majoria en pèssimes condicions laborals, per a les grans marques occidentals del tèxtil. I, en el cas d'aquest edifici col·lapsat, un agreujant esfereïdor: la vigília del desastre, els treballadors van sortir de l'edifici quan van veure les esquerdes amenaçadores. Però van ser obligats a tornar-hi sota l'amenaça de ser acomiadats.

El document La nostra fàbrica "low cost" reconstrueix, un any després, aquella dramàtica història i s'endinsa en el laberint dels circuits de la producció low cost. Des de llavors, poques coses han canviat: els marges comercials exigits per les grans multinacionals sotmeten a una fortíssima pressió tot l'engranatge de producció a Bangla Desh. I les condicions laborals són, malau?radament, un element vital de l'equació del màxim benefici.

Els encàrrecs de les grans marques -Texman, Gap, Corona, TCB, Loblaw, Benetton, Zara...- es perden en una complicadíssima xarxa de subcontractacions, sovint salvatges, amb condicions laborals i ambientals sota mínims. Bangla Desh s'ha convertit, després de la Xina, en el principal exportador tèxtil del món i centenars de famílies del país en depenen. Però Bangla Desh disposa dels tallers més barats del món, que també són els més perillosos per a la gent que hi treballa.

Aparentment, després de la tragèdia del Rana Plaza, hi ha hagut una lleugera adequació de sous i la promesa local i internacional d'un control de les condicions de treball. Però afrontar la supervisió estricta de les 4.500 fàbriques que hi ha al país esdevé una feina impossible.