«El vecino»: Poders per a tothom

Adaptació del còmic homònim, la primera temporada de El vecino era una simpàtica paròdia del relat de superherois, i molt especialment dels clixés sobre els poders que tenen els seus protagonistes. Si per alguna cosa brillava era pel seu costumisme militant, que a estones aconseguia emular les vinyetes del mestre Ibáñez, i per un repartiment que sabia prendre-s’ho amb molt humor. Un dels (pocs) problemes que tenia era la seva pròpia intranscendència: com a sàtira funcionava molt bé, però també és cert que hi acabaves lamentant que no anés una mica més enllà en termes d’irreverència. Aquest defecte queda plenament corregit a la seva segona temporada, que ha arribat a Netflix sense fer gaire soroll malgrat ser notablement superior a la seva predecessora. Té més ritme, més gags memorables i a més la història agafa uns camins encara més interessants. Ara l’únic a lamentar és que la plataforma ja ha anunciat que no hi haurà una tercera entrega i, per tant, ens deixarà sense aprofundir en algunes idees que mereixien una oportunitat.

El vecino reprèn l’acció exactament on la deixava la primera, amb Lola descobrint que també pot ser una superheroïna i Javier mirant de convèncer-la que ell és l’únic escollit per salvar el món de les amenaces extraterrestres. Però no serà l’únic problema que hauran d’afrontar els protagonistes d’aquesta comèdia. Primer apareix un enigmàtic alienígena amb el poder d’esborrar les ments terrestres, després resulta que l’alcaldessa de Madrid vol servir-se de Titán per promoure la candidatura olímpica de la ciutat, i finalment Fran Perea torna al barri perquè vol interpretar el superheroi en una sèrie. Aquesta segona temporada té justament en Perea un dels seus grans encerts: el cantant i actor fa una mica com William Zabka a la sèrie Cómo conocí a vuestra madre i se’n riu compulsivament d’un dels seus papers més coneguts, en aquest cas el de Los Serrano. Al seu costat tornen a brillar Quim Gutiérrez, Clara Lago, Adrián Pino i Catalina Sopelana. I atenció a un altre gran fitxatge, el de l’actor Javier Botet, que acaba protagonitzant algunes de les millors escenes.

Com ja passava a la primera, un dels elements clau d’aquesta segona és la seva selecció musical, que tant serveix per subratllar les paròdies com per reforçar els aires nostàlgics de la funció.