Des dels inicis de la seva carrera, i molt en particular des de Independence Day, el cineasta alemany Roland Emmerich s’ha consagrat a un objectiu: destruir la Terra de totes les maneres imaginables, El seu cinema s’associa a la destrucció de les ciutats més icòniques i els seus monuments més importants, i a la preparació de missions impossibles per salvar la humanitat de la seva extinció. Va passar a la seqüela del seu gran èxit, a Godzilla, a El día del mañana i a 2012, films plens de forats de guió que, malgrat tot, aconsegueixen ser divertidíssims i tenir unes lectures polítiques prou malèvoles. Quan semblava que ja no podria innovar més en el gènere, s’ha tret de la màniga una nova pel·lícula de catàstrofes que al tràiler ja apuntava a plaer culpable de la temporada. Es tracta de Monfall, on la lluna és la culpable de tots els nostres mals i un grup d’inadaptats s’entesta a salvar-nos. Aquesta és una altra de les grans virtuts del seu cinema, i segurament un dels secrets del seu èxit: els protagonistes de les seves històries mai són herois a l’ús, sinó persones que es troben enmig d’un embolic sense precedents i es veuen abocats a fer coses extraordinàries tot i els seus nombrosos defectes.
La pel·lícula, doncs, comença quan la NASA descobreix que una força misteriosa ha alterat l’òrbita de la lluna i aquesta es dirigeix cap a la Terra, la qual cosa provocaria la fi del món tal i com el coneixem. Mentre la població mundial entra en pànic, les autoritats i la comunitat científica s’emboliquen en un agre debat sobre quina és la millor manera de salvar el planeta, però el rellotge els va a la contra i fa pinta que no seran a temps d’aturar la nostra destrucció. Mentrestant, una astronauta retirada i alta executiva de la NASA, Jo Fowler, creu haver trobat la solució per evitar que la lluna topi contra la Terra, però els seus superiors creuen que les seves teories són esbojarrades i poc viables. Sense pensar-s’ho ni un segon, convenç un col·lega astronauta i un teòric de la conspiració perquè l’ajudin a fer-se amb un transbordador i viatjar a la lluna per comprovar que el seu pla és funcional. Però no triguen a descobrir que l’origen de tot plegat és molt més complex del que s’esperaven. Amb Emmerich, ja se sap: la cosa va de desconnectar-se dues hores, no pensar gaire en la lògica narrativa i gaudir d’uns enlluernadors efectes visuals.
Com és habitual en ell, el repartiment és esplèndid i està encapçalat per Halle Berry, Patrick Wilson, John Bradley, Charlie Plummer, Stephen Bogaert, Eme Ikwuakor, Michael Peña, Wenwen Yu, Carolina Bartczak i el veterà Donald Sutherland.
