La Mare és el títol d´un drama de Santiago Rusiñol estrenat al Teatre Català (Romea) de Barcelona, la nit del 20 de febrer de 1907. És una obra en quatre actes. Els personatges centrals són la Rosa, la mare de seixanta anys, i en Manel, el fill de vint-i-tres. El noi vol ser pintor-artista i no se´n surt gaire; la mare es desviu per ajudar-lo. La seva devoció filial és tendra i sincera: «Jo no sé les altres mares com són, però jo no he sigut més que això: mare! Sempre mare! Sempre i a totes hores mare! Sempre m´ha semblat que jo era la terra i ell la flor que havia nascut de mi!... que la meva ànima no s´apagarà morint-se: que seguirà vivint amb ell!... i que no hi ha cap goig tan gran en el món com patir per aquell que s´estima!...» (Acte IV, escena IV).
L´any 1907, Prudenci Bertrana va publicar a la Biblioteca Popular de L´Avenç l´aplec de narracions Crisàlides una mostra brillant de la prosa excel·lent de l´escriptor gironí. Una agonia és el tercer relat, un relat naturalista que narra amb enorme qualitat humana i literària la mort d´una dona, la mort d´una mare: «Queia la tarda. Per la finestra mig oberta de la cuina entrava un raig de sol esgrogueït que lentament anava esborrant-se; i a prop la llar una velleta, asseguda en una cadira de braços, voltada de coixins, anava morint-se més lentament encara". La dona, en un racó de l´habitació, es va morint. Fa dotze anys que aquella existència s´esllangueix. Bertrana descriu l´agonia amb grans dosis d´admiració: "Allí sols s´esborrava una ombra venerada; es fonia una figura trista i respectable, que des de feia temps decorava el raconet de la llar, immòbil i muda, sense donar molèsties, esperant aquells instants amb l´aire de paciència i resignació en què havia passat la vida, una vida de sacrifici plena d´angoixes i fadigues (...) moria dolçament com havia viscut...».
També la Rosa, la mare del pintor Manel de l´obra de Santiago Rusiñol, mor damunt l´escenari plena de dignitat. L´alegria pel triomf del fill li cobreix el cor. Els sacrificis que ha fet la dona per ajudar en Manel li aturen el cor quan el fill torna llorejat. L´orgull de mare és també humilitat de mare: «Vull trobar-me aquelles que em deien «Pobra dona! Pobra dona!», quan tu no hi eres i els vull dir cridant, cridant amb el cor: «Digueu-m´ho ara «Pobra dona!» Qui ho és més de pobra dona, vosaltres que no heu viscut, o jo que he tingut dues vides: la meva i la del meu fill?"(Acte IV, escena VII).
La Mare de Macsim Gorki (pseudònim d´Aleksei Maksimovich Peshkov) és una magnífica novel·la escrita l´any 1907 a l´illa de Capri, on l´autor s´havia retirat amb problemes de salut després d´haver passat per la presó imperial. L´obra relata l´evolució del pensament de la mare d´un obrer socialista així com l´entorn de la Rússia revolucionària. La Mare de Gorki no és una dona que agonitza amb enorme dignitat després d´una vida d´esforços -com la de Bertrana-, ni una dona que mor d´alegria quan coneix l´èxit del fill després de grans sacrificis -com la de Rusiñol-; la Mare de Gorki es fa revolucionària perquè entén la lluita del seu fill contra els rics i els poderosos, perquè es posa de ple en aquesta lluita, perquè admira tot allò de noble i de valent que té la joventut.
En el darrer capítol (XXIX), la policia agafa la mare en una estació de tren repartint el discurs que ha escrit el seu fill Paul. En el seu darrer parlament a l´andana, la protagonista és la mare de Paul i la mare de la Revolució: «Sabeu per què han jutjat el meu fill i a tots els que estaven amb ell? Us ho diré, i creureu el cor i els cabells grisos d´una mare: ahir van condemnar uns homes perquè volien portar-vos a tots la veritat. Ahir vaig saber que aquesta veritat... ningú no pot posar-la en dubte, ningú! (La multitud, que havia callat, era cava vegada més nombrosa i compacta envoltant la mare com un anell viu.) La pobresa, la gana i les malalties: això és el que rep la gent a canvi del seu treball. Tot està contra nosaltres, dia rera dia, tota la nostra vida; rebentem en el treball, en el fang, en l´engany, mentre que d´altres s´omplen i es diverteixen al preu del nostre dolor i ens tenen com gossos encadenats en la ignorància, perquè no sabem res, i en el terror, perquè tenim por de tot. La nostra vida és una nit, una nit ombriva!».
Tres mares de 1907, tres models, tres històries. Han passat cent anys i a Girona les mares continuen sent les protagonistes de les narracions singulars. L´Anna té cinc fills (el gran en té 30; el petit, 16) que puja sola, sense ajut de ningú, netejant cases i escales. Dos fills viuen a Amèrica i tres amb ella, en barri obrer de la ciutat. A cops de ronyó, va tirant els fills endavant i la casa i totes les il·lusions. La seva força, com la de tantes mares, és la de la vida i la de l´amor. Els qui encara tenim la sort de gaudir d´una mare estimada voldríem saber recitar, com el poeta, versos tan sincers: «Vós heu estat, oh mare, sol perenne/ d´amor que ha preservat la meva albada./ Pogués jo ser del vostre lent capvespre/ el fidel reconfort, la pau daurada!» (Pere Quart).
