En poc més de cent anys de projecció cinematogràfica a Girona s´han obert i tancat una colla de sales. De les que existien en la meva joventut només en queda una i encara transformada totalment i amb l´accés des d´un carrer diferent a la plaça del seu origen. Dels locals en què s´introduí aquest art a la nostra ciutat només en resta la memòria històrica i la constància documental.
Les primícies de la projecció cinematogràfica a casa nostra es troben en uns petits locals que estaven situats un a l´Argenteria i un altre a la plaça del Gra. I també en uns barracons que s´instal·laven a la plaça de Sant Agustí, primerament només durant les Fires i més tard ja d´una manera estable i permanent. Fins que n d´ells es va convertir en el primer local edificat.
La sala que existí a l´Argenteria ocupava la planta baixa de la casa que fa cantonada amb l´accés al pont de Sant Agustí. No era pas més gran que una simple botiga de les moltes que sempre han existit en aquell carrer tan comercial. L´espai dedicat al públic era tan reduït que els aspirants a espectador havien d´esperar al carrer fins que havia acabat la sessió anterior. Menys mal que les pel·lícules eren de molt curta durada i cada sessió es liquidava en uns vint minuts.
Les primeres sales ja amb cara i ulls s´instal·laren a la plaça de Sant Agustí. El Gran Via i el Coliseu Imperial i més modernament l´Albèniz. En els primers anys de l´existència del cinema Gran Via l´entrada era per sota les voltes de la plaça i més endavant es canvià per la que se situava en l´avinguda que donà nom al cinema.
A l´Albèniz, que també tenia l´accés per la plaça s´hi entrava passant per mig d´un espaiós jardí. La sala era de grans proporcions i estava adaptada per celebrar-s´hi també concerts i representacions teatrals. Però les audicions musicals fracasaren per la imperfecció de les condicions acústiques. Les corals i les orquestres eren refractàries a actuar-hi. Tanmateix fins una època en què puc molt bé recordar s´hi havien representat sarsueles. També s´utilitzà diverses vegades per celebrar-hi mítings de caràcter polític.
En alguna ocasió de l´estrena d´una pel·lícula que venia precedida d´una fama excepcional, la cua per comprar l´entrada havia rribat fins el monument del General Álvarez.
Aquelles sales han anat desapareixent, una rere l´altra, i pel que fa a la plaça, l´Albèniz que continua existint, ja no hi té cap relació, tot i que l´emplaçament sigui si fa o no fa gairebé el mateix. Però l´entrada ja no és per Sant Agustí.
En un moment donat havia estat tal la relació d´aquesta plaça amb la projecció cinematogràfica que molta gent la coneixia com la plaça dels cines.
Aquelles sales oferien una gran facilitat pr evacuar-les i també per airejar-les i atenuar la calor que a l´estiu es feia insuportable, quan no es disposava d´aire condicionat. El Coliseu tenia portes d´emergència que donavaen al passeig de Canalejas; l´Albèniz les tenia al carrer de Real de Fontclara, on ara té la seva entrada. I el Gran Via a la mateixa avinguda.
Un altre cinema històric, era l´Odeon, situat a les Escales de Sant Martí. Aquella sala en la qual encara s´hi poden observar vestigis de la seva primitiva dedicació, tot i ser utilitzada com a taller artesanal, havia servit de ball, de cinema i de teatre. En ocasió de trobar-se en obres el Teatre Municipal, l´Odeón n´havia fet la substitució.
També en el Teatre Municipal s´hi havia fet alguna sessió de cinema. Però el fet ocasionà algunes protestes d´aquells que estimaven molt el teatre i temien quequedés degradat o que el funcionament del projector ocasionés un incendi. Aviat s´abandonà el projecte de convivència de cine i teatre en el noble local.
Tornant encara a la plaça de la Independència podem recordar el Centre Moral. Estava situat sota la volta en el lloc on ara hi ha el Boira. Era també café i centre social. El seu nom ja indica quina era la ideologia que hi imperava. Era tan de confiança que fins i tot era concorregut per alguns clergues. Les pel·lícules que s´hi projectaven tenien tota la garantia i si es colava alguna escena que el censor considerés perillosa per la moral ho arreglava posant la mà o el propi barret de teula davant del projector. Incident que provocava una eixordadora protesta de part del públic que es quedava sense poder veure el que potser més li hauria satisfet. O potser no tant com es pensava.
Semblant caràcter tenia el Centre Cultural que es trobava a la Força, al mateix costat del vell Institut. Edifici que ha estat convertit en un comerç d´art i antiguitats. El públic el constituïa especialment mainada i els jovenets que les famílies respectives no consideraven prou madurs per assistir a les sessions dels cinemes grans. Les persones grans s´hi trobaven incòmodes pel xivarri que sovint hi regnava i per les interrupcions que solien afectar la projecció.
En el col·legi de la Immaculada dels germans Maristes les tardes dels diumenges es projectaven pel·lícules per tots els alumnes del centre, i molt especialment per als interns. Amb el trasllat del centre docent i la desaparició de l´edifici també es perdé aquell cinema.
La societat Anònima Gròber havia creat l´Ateneu Social Democràtic, un centre social i educatiu, situat al carrer Nou del Teatre. Disposava d´una gran sala de ball. Acabada la guerra, l´any 1939, la institució canvià el seu nom pel de Fomento de Cultura, i la sala de ball es convertí en el Cine Moderno. Quan encara eren molts els ciutadans que vivien a la dreta de l´Onyar, aquests apreciaven molt l´existència d´aquell cinema, ja que els permetia assistir-hi sense haver de passar el riu. Per molts antics gironins el fet de passar un pont els crus vespres d´hivern era l´esca d´agafar una galipàndria o potser fins i tot una pulmonia.
Dels anys quaranta també podem recordar el Cinema Familiar. Una petita sala situada a l cantonada del carrer Olivera amb el del Taquígraf Martí. El seu nom ja indica que era d´aforament reduït.
A la cantonada del carrer de la Rutlla amb el que és ara Emili Grahit, hi funcionava el Cine Orient. Aquests dos cinemes estaven associats a algun dels més importants. Els dies de projecció es podia veure, circulant pels carrers un ciclista carregat amb rotllos de pel·lícules que es projectaven simultàniament en el cinema del centre urbà i en el de barriada. En el cinema Orient, en els darrers temps de la seva pervivència es projectaven films d´art i assaig que atreien una concurrència si no nombrosa, sí molt selecta.
Pels primers anys quaranta s´inaugurà el Teatre Ultònia. Principalment era cinema, però s´hi havien escenificat obres teatrals i pronunciat mítings polítics. Aquell local luxosament decorat i amb una considerable capacitat, també va tancar i ha estat enderrocat.
Quan el carrer Emili Grahit va ser un carrer i no només un paratge sense urbanitzar per on circulava el trenet de Sant Feliu, s´hi instal·laren els Cinemes Catalunya, multisala que ja fa uns anys es va traslladar a la barriada de Sant Ponç, amb el nom d´Oscar.
Finalment hem vist tancar els cinemes Lauren, que han estat funcionant en una de les zones d´expansió de la ciutat. No es pas que Girona s´hagi quedat sense cinemes, perquè se n´ha remodelat un d´històric i se n´han obert de nous. Però la realitat és que en el transcurs del temps s´han tancat tots els que hem esmentat. Cadascun d´ells ha tingut la seva història i en tots molts gironins de diverses generacions hi han passat bones estones. A vegades s´hi han divertit; altres vegades s´hi han avorrit; no tots els films tenen el mateix atractiu ni la mateixa qualitat. També s´hi han viscut bells idil·lis, fent realitat el que en la pantalla només és ficció.
*Cronista Oficial de la Ciutat de Girona
