He escoltat molts, moltíssims comentaris sobre el nomenament d'una dona embarassada com a ministra de Defensa. I la major part d'aquests comentaris m'han semblat encertadíssims. La gent sabem pouar en les contradiccions inherents a l'oportunisme. He sentit acusar Zapatero de fer política d'aparador perquè les empreses continuen sense contractar embarassades de set mesos. Dones que han treballat fins al dia abans del part i han hagut de volar en avió es pregunten ara per què elles no tenien dret a un equip sanitari d'acompanyament pagat per l'Estat. Altres s'eatranyen que no es busqui el millor per a l'autèntic protagonista de la pel·lícula, que no és el currículum de Carme Chacón, sinó el fill que duu a la panxa. Jo hi afegiria una pregunta: per què ningú no explica quin programa polític impulsarà una dona que se les donava de pacifista al capdavant d'un ministeri que, entre d'altres missions, històricament, ha tingut la de bombardejar la població civil?
