Bon Sant Jordi. "Odiaré con calma tu risa/ todas mis palabras, nuestra despedida", canta Ismael Serrano, al tema Qué va a ser de mí. Fill natural de Serrat. Veu emotiva. Èmul de Sílvio Rodríguez. Germà il·legítim de Víctor Jara. Un cant a les coses que farem si el nostre món s'esmicola. Si quedem en stand by, si les paraules ja no ajuden. Si els mots es buiden de contingut. Si et mires la tele com un babau, i no és la tele: és tot el món que pots esperar. Tot allò que pots esperar.
Estar sol no és estar sol. Estar sol és no donar amor. No poder rebre. No saber donar. No saber estimar. No sentir-se estimat. No entendre com es pot pronunciar la paraula dos. De vegades no sabem apreciar allò que tenim al voltant. El somriure d'un nen. La mà calenta. La pell tova. L'esguard sincer.
"Te escribiré los versos que nunca te hice/ seré puntual como siempre quisiste". De vegades exigim a l'altre no que es reformi. Sinó que es deformi. Que sigui un altre. I no entenem que qualsevol persona és d'una manera. I el marge de canvi és tan estret com l'amor que podem contenir. Més enllà d'un quilometratge, el motor es trenca. L'amor es buida. La vida es deforma. Allò que veiem en els ulls de l'altre no és la seva imatge real: és un mirall deformat. I la realitat és molt diferent. Cal valorar l'altre com allò que és. Com allò que et dóna. Com tota l'estimació que et regala. Més enllà, la mania. La duresa de la vida. La incomprensió.
"Emprenderé un largo viaje/ para que el eco de tus noches nunca me alcance". Fugir com una manera de veure la realitat. Creure que en un altre món. En una altra societat. Que parlant una altra llengua, potser, veurem les coses de forma diferent. Canviant de lloc, no ens canviem. Però és cert que les circumstàncies canvien. Potser col·locant-nos lluny. Estant lluny de tot, aprenem a ser més nosaltres. Hi ha gent que lluny dels seus ?familiars. Recomençant i recomençant-se de nou, torna a ser ell. Es guareix les ferides. Torna a respirar. No tanquem les portes a la vida. No destruïm els ponts per regenerar-nos. Ara, com Ulisses, sapiguem que el retorn a Ítaca et deixa més vell, més perdut, més desemparat que abans. Perquè ara ets molt més fràgil. Però et deixa història. Et deixa pòsit. Et deixa molta ànima. Et deixa tanta vida!
"Iré a buscarte a los sitios acordados/ aunque tú no vengas". Fer les coses que no hem sabut fer abans. Analitzar dels límits del fracàs, els comportaments del demà. Ser més tu sense anul·lar l'altre: ser més persona. Reclamar calidesa, tractant d'eliminar errors i egoismes. Darrere el fracàs, darrere el dolor, la llàgrima, el plor, sempre venç l'esperança. Sense l'esperança no hi ha demà. Sense la llibertat de fracassar, no hi ha la força del demà. Esperança, llibertat i amor. Imaginen una trilogia millor?
moisdepa@hotmail.com
