L'altre dia Carlos Solchaga va resumir en 10 minuts com està el pati dinerari. L'ajut dels governs a la banca (a interès, és clar) no vol dir tant salvar-la com restaurar el flux del crèdit. A molts negocis no els renoven els préstecs habituals; els avals fins ara acceptats són rebutjats; no poden pagar sous o subministres. El major embut és que molts dels ajuts als bancs no arriben a l'empresa perquè en els propers mesos han de tornar un munt de préstecs al mercat financer mundial (préstecs que varen donar molta feina però massa aire al preu dels pisos). Així, el diner circula poc, és escàs, i el tipus d'interès dels bancs (i de les hipoteques) continua força per sobre de l'oficial.
En aquest marc, va dir que cal més despesa dels estats (ineficient en períodes "normals") en obra pública, a fi d'ocupar les empreses contractades i els seus empleats. Això vol dir més endeutament públic per pagar les inversions. I, també, exclou baixades d'impostos, perquè fa temps que no han dut més estalvi ni inversió privades. Va afegir, però, que la despesa estatal ha de mirar més que mai com i on es gasta; que en l'escenari d'avui s'haurà d'apujar la producció per persona i reformar plantilles públiques i privades per encarar el futur; i que després de 15 anys de creixement tampoc és estrany que el dur cicle econòmic porti al tancament de negocis poc competitius (elevant els subsidis d'atur i jubilació) i al reforçament final dels que ho són més.
I que d'aquí a un parell d'anys s'acordarà un sistema en què occident i les seves monedes perdran hegemonia.
