El calendari és una cisterna del temps. Els fulls, ben col·leccionats, donen feina llarga als estudiosos que saben extreure'n els pòsits patrimonials. Un d'aquests estudiosos és Joan Amades. Dintre de la seva magna obra Costumari català hi figura una part notable dedicada al que ell en diu "les" Carnestoltes; són cinc-centes pàgines on mostra tota la riquesa i diversitat de la celebració que, en el seu origen, pot tenir la mateixa antiguitat que qualsevol de les civiltzacions conegudes. És molt explicativa una mena de definició que en dóna el mateix Amades: "És un temps de gran llicència i d'amplíssima llibertat; surten a relluir fets i costums que, com refosos en un perol, es confonen, barregen i refloreixen cada any."
Per la informació que apareix al Costumari català, Carnestoltes és un cúmul d'hàbits arrelats profundament, de destrucció gairebé impossible, que sobreviuen tot i haver desaparegut, a vegades, la creença o el motiu que els va originar; fins i tot es pot haver perdut el seu significat, amb el temps, superat per la constància de la rutina, que aquesta sí que perdura. I és que per Carnestoltes, escudrinyant més enllà de la festa, "la persona tendeix a treure's de sobre les normes de la civilització -per uns dies- i es busca un estat de llibertat instintiva, primària, com retornant a un temps reculat". Aquell temps pretèrit ara no seria pas escollit si hagués de ser permanent, però per uns dies es converteix en festa. Les disfresses poden ser signes de desitjos no complerts, o admiracions de personatges mítics, o sovint campionat de disseny de rareses.
Per altra banda, a l'escriptor Nèstor Luján també li interessava molt el Carnaval, com en deia ell, i n' explicava diversos origens possibles. La paraula Carnaval pot venir del llatí carnavale, carne levare, prohibició imminent de menjar carn. Una altra: Carnaval deriva de carrum navale, quan en temps dels romans s'inaugurava la temporada d'alta navegació, després del resguardat hivern. Més notícies diuen que l'explosió d'alegria i l'ús de la màscara són manifestacions que tenen el seu origen en els països nòrdics, al final de les dureses del calendari agrícola d'hivern. Amb les màscares sempre es feien conjurs, burles, festes. Quant a la crema o enterrament del rei de Carnestoltes, cal veure-hi un símbol d'algun sacrifici.
En la mateixa naturalesa del Carnestoltes hi ha la seva brevetat. Subjecte a un calendari. Per fidelitat als orígens, breu. I a la llum del Carnestoltes es podria també fer una consideració a nivell de país i de figurants, és a dir els que figuren al davant. D'un temps ençà -com refoses en un perol- es confonen i es barregen notícies de massa situacions que recorden les transgresions pròpies del temps de Carnestoltes. Situacions de corrupció i desordres de tota mena en molts governants i administradors que emmascaren la cosa pública de manera repetida amb les seves comparseries, durant "un temps de gran llicència". Si Carnestoltes és un fugaç parèntesi de la normativa quotidiana, ha de durar el temps just. No es pot allargar. Ha de tornar el saber fer i el saber estar, el dia a dia de les formalitats. No valdrà d'entestar-se a continuar la xerinola.
Així doncs, que els corruptes es treguin la disfressa de polítics, que els discursos demagògics no es maquillin de salvadors de la crisi, que després del Carnaval ja no serà temps d'anar amb carota sinó de donar la cara, que la vida continua difícil per a molts. Algun mandatari es podria merèixer ser apartat com un fantasmal Carnestoltes i que se'n torni a la seva llunyania original
