L'economia submergida és una xacra sense pal·liatius, una de les anomalies que més distorsionen el sistema i, en conseqüència, més perjudicis comporta per al conjunt del cos social. Ni en els moments que el mercat oferia millors oportunitats, el conjunt d'Espanya ha pogut deslliurar-se d'aquest llast. Tot al contrari. Hi ha casos escandalosos com les províncies de Ciudad Real i Tenerife, amb un 36,4% i un 35,7%, respectivament, d'economia submergida en el seu PIB. No serveix de consol que les comarques gironines siguin les més "honestes", amb la menor taxa d'economia submergida de tot l'Estat: 2.600 milions d'euros anuals que genera l'economia gironina són de diner negre. És, ara, en plena eclosió de la crisi quan es fa més evident que l'economia submergida bat rècords. Hi ha els qui en aquestes circumstàncies volen veure el costat positiu del problema: l'activitat oculta ofereix ocupació -més que precària, mal pagada i en condicions alienes a tota norma laboral, incloent a vegades les de seguretat-, però ocupació al capdavall. És cert que resulta impossible entendre que amb més de quatre milions d'aturats la societat no sembli patir massa convulsió, i més quan en molts casos el subsidi de desocupació ha estat esgotat. L'explicació més senzilla ens remet a l'efecte compensador de l'economia submergida. En molts dels casos individuals potser calgui acceptar que aquests tipus de treballs són millor que res, però des de la perspectiva general aquestes activitats vénen a agreujar la crisi, perquè no contribueixen a la productivitat i trenquen les regles bàsiques del mercat, a més de no ajudar a l'esquelètica caixa dels recursos públics. Com sostenen els tècnics tributaris, si els defraudadors paguessin el que deuen no caldria que els més febles assumissin l'alça d'impostos que preveu el Govern central.
