Resposta a Mariàngels Giménez i Gimferrer

MARIA SOCORS CALL BUIXALLEU

hostalric

Referent a la carta oberta al Sr. Mas, crec que ell no hi pot fer res, és l´Ajuntament qui ho fa. A Blanes fa molts anys que els que no estem empadronats patim una discriminació a l´hora de pagar el rebut de l´aigua, però aquí ningú es queixa. Jo fa temps vaig trucar a Catalunya Ràdio i l´emissora es va posar en contacte amb l´Ajuntament de Blanes, va respondre el Sr. Joan Puig que en aquell moment era regidor, i va dir que això es va aprovar en un ple i era totalment legal, o sigui que la solució és empadronar-te o seguir pagant més que els que estan empadronats. A Blanes el que es paga més és la quota de servei (tres vegades més car) però sembla que ningú se n´ha assabentat. Molt bé per la gent que s´ha mogut a Tossa, almenys us heu fet sentir.

A l'amic

Jordi Casellas

Carles Andreu. girona.

Amic Jordi, dimarts encara parlàvem i fèiem broma, com sempre havíem fet. Tantes converses amb tu i en Josep que començàvem seriosos i acabàvem rient. Eres una persona compromesa amb els greus problemes i les desigualtats socials i alhora l´espurna de simpatia que feia encetar les rialles en una reunió o durant un tiberi. Darrerament no ens vèiem gaire, però de fet tant se val. Tant si havia passat un any com un dia, el temps no semblava que hagués corregut, sempre algun retret afectuós de l´un cap a l´altre. Des de feia uns anys ja no vivies a la Rambla de Girona i t´havies traslladat al «colomar» de Cassà. Al principi una mi­ca trist per allunyar-te de la teva Girona de sempre, però cada dia baixaves remugant a mig matí a llegir el diari i a fer-nos compa­nyia. I com sempre, amb en Josep, et dèiem: «Tu, la qüestió és queixar-te Jordi», i la resposta era: «És clar!». Però en el fons sabíem que eres feliç perquè vivies a prop de la filla i dels néts. Darrerament amb problemes de salut, però tot i així, no perdies l´ànim, i si et punxava una mica de seguida t´enganxaves a fer gresca, perquè tot i tenir 81 anys encara tenies la picardia i la mirada trapella d´un vailet de calça curta. Una abraçada amic, per sempre company!

Qui té por del medi ambient?

Marissa Molinas Ferrer. GIRONA.

He llegit amb sorpresa l´editorial d´avui, 28 de setembre, carregant contra la Conselleria de Medi Ambient pel que l´editorial anomena «actitud de torpedinar» la totpoderosa Conselleria de Política Territorial. L´editorial es queixa del «fre» que suposa per al desenvolupaments urbanístic i la construcció de grans infraestructures l´actuació de Medi Ambient, posant com a exemple la variant de la Bisbal. L´editorialista cau, un cop més, en la repetida -i simplista- idea d´atribuir la vareta màgica per a tots els mals del país al creixement macrourbanístic i la sobredimensió viària. Sembla no haver après de l´esclat de la bombolla del totxo, dels milers de naus industrials i pisos per ocupar arreu i del milió d´aturats que ha generat aquesta política. I tampoc és conscient de la propera bombolla que es prepara si no s´opta per un creixement alternatiu.

En lloc de sorprendre´s per l´actitud raonable i raonada de Medi Ambient, s´hauria d´haver queixat de la falta d´escrúpols de Política Territorial quan enmig d´un procés d´informació pública, en contra de tots els parers tècnics i incomplint la seva pròpia normativa, va fer desaparèixer l´alternativa nord de la variant de la Bisbal. Si cal una carretera s´ha de fer, però a l´hora de decidir-ne el traçat no es pot fer de manera arbitrària, sinó que s´ha de justificar amb criteris de funcionalitat, pressupost i menor afectació de persones i medi natural. És justament la missió de la Conselleria de Medi Ambient vetllar perquè així es faci.

Trencament

amb els sindicats

josep m. roura coll. GIRONA.

29 de setembre, dia de vaga general al país però amb poca participació dels ciutadans tot i els piquets «informatius».

Sembla estrany que els sindicats no s´adonin del que passa al carrer, de tota la problemàtica laboral econòmica que vivim i patim.

Avui els sindicats representen només una minoria dels treballadors i d´aquests una majoria són gent de sous segurs. Em pregunto de què viurien els sindicats si només comptessin amb els diners de las quotes dels afiliats. Com volen donar a entendre que lluiten pels treballadors i presenten una imatge, un estilisme i una manera d´actuar de gent rica, mentre una part important dels que diuen representar té moltes dificultats per arribar a fi de mes.

Com se´ls acut fer vaga tenint en compte que si en fan, molts d´aquests treballadors veuran descomptats uns diners, per a ells molt importants a cap de mes? Quina simpatia els poden tenir aquestos autònoms que amb vaga o no han de pagar la lletra de la furgoneta o el lloguer de la botiga i que si no treballen no entren un euro? Els sindicats han d´existir, però com diu avui un articulista, han d´adaptar-se als temps actual i no estar ancorats a temps pretèrits que ja no hi són. Haurien de ser més positius.

Castells de sorra, peus de fang

(el cas de Pere Mià)

Pere Mià Camps. Palol de Revardit.

Amb tots els meus respectes a l´acusació, en referència a la relació d´amistat entre la meva germana i aquell sagal de Can Bufarol, jo em pregunto el següent: La relació d´amistat és causa d´empadronament amb la família Mià? Aquesta amistat fa necessari l´empadronament a casa meva? I jo em continuo preguntant si una relació d´amistat dóna per menjar i dormir, a banda de moltes altres coses amb l´afegit de tenir les despeses pagades, o sigui, viure de gorra durant 32 anys!

Referent a la pregunta relaciona­da amb l´absència de la meva germana en el judici us he de dir que el motiu que ho justifica s´expli­ca per un mínim sentit del respecte, ja que la Rosa es troba ara ma­teix entre l´espasa i la paret. S´ha d´entendre el seu silenci. No obstant, hauríem de comprendre que si només és un treballador com diu la Seguretat Social, i no hi hagués res més, de ben segur que no hauria adoptat aquesta postura. Per tant el seu silenci parla més que mai.

Referent a coses més íntimes, de parella, que es preguntaren a treballadors, cosins,... penso que el més correcte hauria estat preguntar-m´ho directament a la meva persona, ja que sóc qui hi convisc diàriament.

Tinc la sensació que obeint el protocol establert en el judici, se m´obligava de manera subtil a mantenir-me amb la boca tancada i d´aquesta manera no disposar del dret a rèplica per a cap dels assumptes que es van tractar al llarg de la vista.

Respecte a la qüestió que el noi de Can Bufarol no va actuar de mala fe, segons la seva defensa, si es mira bé i es té en compte tota la gent que coneix els fets, només hi troba un joc de falsedats.

Tan sols espero que sigui el temps que el jutjarà.