Tinc tanta gana que m'empassaria un roc. Sí, un còdol del Ter, rodó com un kiwi. Necessito alguna cosa contundent que em saciï. Ah, els homes! Fa uns pocs mil·lennis, després d'una bona cacera, ens afartàvem com lleons i, apa, a jeure. Mandrosos de mena, només ens tornàvem a moure quan la gana era de nou pantagruèlica. Com volíeu que ens engreixéssim? Després van venir les bacanals romanes i els tiberis medievals, però eren reservats als patricis panxacontents. El poble ras era més escardalenc que un congre. Abans, els morts de fam es comptaven per milers. Avui encara es mor de gana en moltes latituds. Però la vida moderna és fantàstica. Sí , ja se sap, has de fer l'orni quan sents cruixir la consciència, però tens nevera. Ara bé, obrir compulsivament la nevera fa turgents les panxes dels homes, i les cuixes i culs de les dones. I un dia ens mirem a l'espill i ens adonem de sobte que la corba de la felicitat ens fa infeliços. I ens posem a règim. I és que l'home nou ha de ser amo i senyor de si mateix, i ha de poder decidir si vol pesar un quilo més o un quilo menys. Tinc tanta i tanta gana que menjaria un congre amb rocs.
