La cancellera Merkel, enviada pels déus dels mercats, va escampar la bona nova: s'ha de deslligar la revisió salarial de la inflació i vincular els salaris a la productivitat amb l'excusa de millorar la competitivitat.
Ara bé, com es calcula la productivitat d'una empleada d'una botiga de sabates: pel valor dels parells venuts dividit per les hores treballades? I la d'un paleta equival als metres quadrats de paret que aixeca els dies que no plou? I quina serà la d'un camperol quan una tempesta destrossa la collita de fruita? Els empleats de banca, que no cobren hores extra, es beneficiaran de l'alta productivitat d'un sector que aclapara els clients amb comissions per a tot? En canvi, el sector hoteler amb una baixa productivitat per manca de personal qualificat, haurà de rebaixar els salaris a dojo?
A més d'aquestes dificultats, la proposta salvífica inclou, almenys, tres qüestions discutibles.
La primera és obviar que pagar salaris baixos no equival a tenir costos baixos perquè el cost laboral és una part del cost total. Hi ha empreses que poden abonar salaris elevats perquè tenen un cost laboral unitari prou competitiu de resultes d'una productivitat alta que compensa amb escreix els salaris alts.
La segona és mesurar la "productivitat aparent del treball" (o productivitat laboral) com a quocient entre la riquesa produïda en un país, un sector o una empresa (el PIB o el VAB) i el nombre d'empleats. A Espanya ha crescut un 3,6% l'any 2009 i un 2% l'any 2010 perquè, tot i disminuir el PIB o el VAB (el numerador) també ha minvat el nombre d'empleats (el denominador) que han anat a l'atur. En canvi, la inflació de l'any 2009 va ser del 0,8% i la del 2010 del 3%. En el còmput dels dos anys, la "productivitat aparent" ha superat la inflació.
Els partidaris de Merkel argüiran que, quan la "productivitat aparent" supera la productivitat real, tampoc són sostenibles els augments salarials. Els murris esquiven el fet que la productivitat real no depèn només del nombre d'empleats, sinó també de la innovació tecnològica i de l'eficiència conjunta dels factors productius.
La tercera és la defensa d'una estructura salarial en funció de les diferències de productivitat entre zones geogràfiques, sectors i qualificacions professionals. Amb segones intencions, volen suprimir la negociació col·lectiva d'àmbit sectorial i substituir-la per la d'empresa per empresa o, fins i tot, entre empleat i empresari amb la finalitat de tenir les mans lliures per abaixar els salaris.
En la realitat, s'intenta la desregulació del mercat de treball per tornar a la llei de la selva.
N'hi ha per a llogar-hi cadires!
