Elizabeth Helen Blackburn, Gerty Theresa Cori, Gertrude Belle Elion, Rosalind Franklin, Dorothy Hodgkin, Rita Levi-Montalcini, Barbara McClintock, Elizabeth Fondal Neufeld, Christiane Nüsslein-Volhard, Janet Rowley, Helen Brooke Taussig i Rosalyn Yalow. No us en sona gairebé cap, no? A mi molt poques i és més greu perquè pertanyo al mateix àmbit professional, la biomedicina, que totes elles.
Són totes unes cracs, algunes com Rita Levi-Montalcini o ?Christiane Nüsslein-Volhard van guanyar el Nobel de Medicina i d'altres com Rosalind Franklin van ser clau perquè d'altres el guanyessin, en concret Watson i Crick pel descobriment de l'ADN, malgrat que mai no se li reconeixerà prou. Vull, doncs, aprofitar que aquesta setmana hem celebrat el dia de la dona per retre'ls homenatge. Ho faig llegint un dels fantàstics Quaderns de la Fundació Dr. Antoni Esteve, el número 13, els capítols del qual, cada un sobre una d'elles, la revista Annals de Medicina va publicant periòdicament.
La meva ignorància respecte a aquestes dones em recorda un acudit de fa uns anys on un pregunta a un altre el nom de cinc pintors importants del segle XX. L'altre respon correctament i llavors el primer li demana que ara esmenti el de cinc pintores importants, a la qual cosa l'altre habitualment roman mut. És així com després es pot dir: "Ho veus com les dones no pinten res?".
Després de somriure, el contrapès el trobareu a l'editorial del Quadern esmentat, coordinat per Roser Gonzàlez-Duarte: "A la vida de gairebé totes aquestes científiques destaca la duríssima discriminació que han de vèncer per ingressar a la universitat i aconseguir el reconeixement com a bones alumnes i excel·lents investigadores".
