Per què no hi ha cap neonatòleg?". Nota greu de piano, ben bé de música de pel·lícula de por, angoixant. "Per què s'emporten el meu fill a un altre hospital?". Una altra nota molt greu de piano: esgarrifosa. A més de tot això, l'actriu publicitària que interpreta el paper de mare aterrida té el front suat, transpira, no s'ha rentat el cabells llargs que se li enganxen a la cara. La camisa (blava?) hospitalària que porta és horrorosa, com l'habitació on és i la llum esmorteïda, pobra, trista que hi regna. Tot plegat dura segons, els primers dels vint que dura l'anunci, però és per sortir corrents.
Ara bé, després tot plegat canvia radicalment. La mateixa actriu ara és dins d'un llit i d'una habitació (de plató de cinema publicitari) perfecta, espaiosa, ben il·luminada, m'atreviria a dir que més neta que la d'abans. Fins i tot s'hi entrelluca un gerro ple de flors damunt de la tauleta de nit. I, evidentment, l'actriu que fa de mare (ben pentinada, el front i la cara ben nets i maquillats lleugerament, la camisa de dormir potser és blanca), somriu, contenta, satisfeta, amb el seu nadó als braços. I, com no podria ser de cap altra manera, al seu costat hi ha un pare (el seu marit?) satisfet, i, evidentment, un neonatòleg. Per cert, ningú no s'ha endut el seu fill a un altre hospital. I és que amb la sanitat del Govern de Convergència i Unió les mares que acaben de parir sempre tindran un neonatòleg al seu costat, pagant, és clar, una mútua com la de la publicitat esmentada abans.
No sé si les escoles privades necessiten contractar els serveis d'una agència publicitària per poder tenir més alumnes, o sigui, més pares que paguin els estudis dels seus fills; però els aconsellaria que imitessin iniciatives com la de la mútua d'abans. Per exemple: la càmera podria enfocar un nen, amb calça curta, despentinat, aterrit, suant de por, dins d'una aula com aquelles de les escoles nacionals franquistes d'abans. Les parets són humides i despintades, el terra de ciment és bast i brut, la pissarra s'aguanta per un fil, i sota el crucifix hi ha un retrat d'en Franco dels anys 40, acompanyat, a l'altre pany de paret, per un d'en José Antonio. El mestre, un home alt i server, s'acosta al nen amb un pal a la mà i l'obliga a estendre la seva (petita, bruta de tinta). El cop és terrible, l'alumne crida de dolor. Després, mira a la càmera i pregunta: "Per què no hi ha cap psicòleg?".
Però, després d'això, tot plegat canviaria radicalment: ara el nen seria dins d'una aula (de plató cinematogràfic) neta, espaiosa, ben il·luminada, moderna, eficaç. El nen té un dubte i llavors un mestre que sembla un actor, o una mestressa que sembla una actriu de tan maca com és, se li acosta i li explica amb tendresa i paciència tot el que l'alumne no havia entès. I, evidentment, no gaire lluny d'allà hi ha un psicòleg disposat a atendre els infants d'aquella escola privada en qualsevol moment. I és que amb l'ensenyament (abans Educació) del Govern de Convergència i Unió els alumnes sempre tindran un psicòleg al seu costat, pagant, és clar, els seus pares, una escola privada com la d'aquesta hipotètica publicitat.
De tota manera, i ironies a banda, després de les passades eleccions al Parlament semblaria com si la majoria dels set milions i mig de catalans i catalanes amb dret a vot fossin rics i capaços de pagar una mútua privada en la qual parir un nadó (amb un neonatòleg al costat del llit de la mare, evidentment) i una escola privada per ala mainada (amb psicòleg a punt no gaire lluny de les aules). I ho dic perquè la majoria dels que van anar a votar ho van fer per Convergència i Unió i pels seus models privats de sanitat i d'ensenyament (abans Educació), o sigui, més o menys el que sempre han defensat partits de dreta com ara el PP a Espanya. I la pregunta que un servidor es fa des d'aquestes línies és la següent: de debò, de veres, que tots els catalans i catalanes que van votar per Mas (Ortega, Duran i companyia) són prou rics per pagar-se una mútua i una escola privada pels seus fills? Potser sí, no se sap mai, però amb la crisi que està caient des de fa uns quants anys m'atreviria a posar-ho en dubte.
Ara bé, el caràcter català, el nostre tarannà de sempre, per entendre'ns, implica que som una societat que sempre ha de pagar dues vegades pel mateix. És a dir, en aquest cas, per la sanitat pública i per la privada i fins i tot per l'ensenyament públic i pel privat. Ja sabem que amb els impostos que paguem tots els que vivim aquí n'hi hauria prou i de sobres per tenir, per disposar, per gaudir, d'uns serveis públics de la qualitat dels que tenen belgues, danesos o finlandesos, per posar només tres exemples; però tot i així continuem pagant dues vegades per la sanitat, i potser també per l'ensenyament, i a sobre votant partits, com Convergència i Unió, que perpetuen aquest model. Realment, crec que com a societat necessitem un bon equip de psicòlegs, perquè tot plegat no s'entén.
