«A Barcelona em deien "pagès" i jo n'estava ben orgullós»

«Mai m’han dit ‘carnisser’ en un camp de futbol. Hauria estat la pera!». I això que de motius no n’haurien faltat als aficionats rivals per qualificar-lo així. Jordi Salvanyà (Breda, 1979) ni era central ni cap defensa brut; intens sí, moltíssim. «No tenia mai por de res. Era molt valent». Tant per la banda dreta, com al migcentre, Salvanyà es buidava físicament en cada partit i lluitava cada pilota com si fos l’última. Més enllà d’aquí, el qualificatiu de carnisser li escau totalment. De fet, és la seva feina. «Mentre jugava, tenia clar que el meu futur seria a la carnisseria de casa». I dit i fet, un cop els seus pares es van jubilar, ell es va fer càrrec del negoci i fins ara. «Els meus únics oficis han estat futbolista i carnisser», assegura l’exjugador de Vilobí, Banyoles, Palafrugell, Gavà, Badalona, Girona, Europa, Mataró, Blanes, Palamós i Montcada. Una carrera dilatada, sobretot a Tercera Divisió i amb un pas breu per la Segona B amb el Badalona (2004-05). 

Tot va començar a Breda. Mentre el petit Salvanyà anava cremant etapes al club del poble, el seu pare se l’enduia a la matança del xai, de la vedella o a l’obrador a fer un cop de mà pel que fes falta. «Ho he viscut des que vaig néixer». La pilota la remenava encara més bé i això va fer que fos convocat per una selecció territorial de la Selva i després la gironina. Allà, els vistaires del Barça s’hi van fixar i, després d’una prova, van decidir incorporar-lo a la Masia. Tenia només onze anys. «Em va costar adaptar-m’hi. Era molt petit», recorda Salvanyà que al cap d’un any i poc va tornar a cap a casa. Això sí, guarda bons records d’una habitació íntegrament gironina amb Francesc Arnau i Carles Domingo, Mingo. «Els més veterans que tallaven el bacallà eren Lluís Carreras, De la Fuente el porter, Rufete o Javi Moreno», recorda Salvanyà. El Barça el va cedir al Vilobí i s’hi va quedar fins que va ser amateur. «Era un club exemplar, súperseriós i estructurat. Un referent». Allà hi va conèixer Quique Yagüe, amb qui guarda una gran amistat i que li va donar un consell que va seguir tota la seva carrera. «Has de mirar sempre d’estar en un bon equip. De vegades val més ser cap de lleó que no pas cua de ratolí. I per això, segurament, sempre he estat en bons equips de Tercera. I això que quan vaig pujar amb el Gavà a Segona B em van voler renovar i també vaig tenir altres propostes de la categoria». La màxima la va seguir gairebé sempre fins que amb el Badalona va pujar a Segona B i s’hi va quedar un any més, amb Ramon Maria Calderé a la banqueta. Va ser l’única experiència a la categoria de plata. «Tenia nivell per jugar-hi, sí, però em sentia valorat i marcava diferències a Tercera i a Segona B hauria estat un jugador més del piló».  

De cada any a Tercera, Salvanyà en guarda grans records i anècdotes de tot arreu. Banyoles va ser la seva primera estació després de sortir de la zona de confort de Vilobí i la realitat és que el va sorprendre una mica la manera de fer del club. «Venia d’un club molt seriós i disciplinat i allà tot era una mica campi qui pugui. Va anar tot perfecte amb els companys i m’ho vaig passar fantàsticament, però era molt menys endreçat com a club». Però per què havia sortit de Vilobí? «No m’entenia amb Óscar Aja. Tenia molt de caràcter, com jo, i com que cap dels dos volia baixar del burro, no hi cabíem al mateix equip. Ell manava i me’n vaig anar». Aja és un dels «dues úniques persones» amb qui ha «xocat fort» i ha acabat «malament» durant els quinze anys de carrera. L’altra és «Domènec Torrent». El tècnic ja l’havia dirigit al Palafrugell i van tornar a coincidir al Girona el curs 2005-06. «Complia el somni de jugar en un estadi espectacular i en un club que començava a despuntar. Era l’any en què m’esperava sentir-me més a gust i al final va resultar ser el pitjor de la meva vida», confessa Salvanyà que subratlla que Torrent el va tractar «malament». «Teníem un equiparro amb majoria de jugadors que van acabar jugant a Segona A i no vam pujar perquè l’entrenador no va estar a l’altura». L’exjugador blanc-i-vermell té gravada l’eliminatòria final per pujar a Segona B contra l’Eldenc. «A l’anada allà ens van fer el robatori del segle i vam perdre 1-0. A la tornada hauríem d’haver fet un partit llarg, però Torrent va voler sortir amb un 4-2-4 i a la mitja hora ja anàvem 0-2 a Montilivi. Ell ha acabat vivint del futbol i molts ens hem quedat pel camí», deixa anar. 

A Montilivi no hi va trobar la felicitat que uns anys enrere a Gavà sí que havia descobert. «Els anys a Badalona, Gavà i Europa van ser els més feliços futbolísticament». A Gavà, Salvanyà era un rara avis en un vestidor poc gironí,. «Em deien ‘el pagès’ i jo n’estava ben orgullós. M’acollonaven, però ens ho passàvem bé i jo portava fuets de tant en tant per picar al vestidor». Després de retirar-se al Montcada al 2011 i d’entrenar el conjunt barceloní, Vic i Manlleu, Salvanyà va aparcar definitivament el futbol. Ara, rere el taulell de la carnisseria tot el dia tallant costelles, llonzes o llom només té temps per seguir el seu fill Joel, que juga al Girona aleví, i els partits d’hoquei patins de la seva filla Elsa amb el Palau-Solità i Plegamans.  

Subscriu-te per seguir llegint