Fra Octavi, «ora et labora»

A la meva família materna, els Molinet, de creences cristianes molt arrelades, hi havia dos religiosos notables. Un d’ells, germà de la meva mare, el jesuïta Joan Molinet Calverol, prematurament mort quan va tornar de la Índia per fundar un col·legi a Lleida. La seva absència feia que l’atenció es centrés en el cosí germà, Damià Estela Molinet, de tracte més habitual. En el àmbits religiosos però també en els ciutadans, especialment els sensibles amb la cultura i la catalanitat, el Dr. Estela, tracte que li donava gairebé tothom a Girona pel seu prestigi, era un dels capellans més influents de la diòcesis. Venia a totes les celebracions i trobades familiars on no faltava mai el comentari de les meves ties i mare: «En Franco mai deixarà que en Damià sigui bisbe».

Llavors existia una cosa anomenat «el derecho de presentación» signat després de la guerra i que establia un complex sistema de candidatures a bisbes que a la pràctica suposaven vetos de cada part a les propostes que es creuaven el govern de Franco i el Vaticà. A vegades això feia, especialment als temps de Pau VI, que algunes diòcesis quedessin vacants molt de temps. El procediment esmentat deixava, per tant, fora de cap possibilitat al parent liberal, catalanista i rector del seminari gironí. Evidentment això no té a veure amb el nomenament del substitut del bisbe Pardo, malgrat que van passar quasi dos anys des de la seva mort fins el nomenament de fra Octavi Vilà, abat de Poblet. Els procediments vaticans són molt especials, sense presses i discrets però amb moviments i gestions més humanes que divines. Durant mesos sortien noms amb la indicació que el nomenament era imminent. Un amic que va visitar al sant pare en aquell període i li va preguntar pel tema gironí: «Ho tinc a la taula, sé que a Girona no hi pot anar qualsevol». Em va fer llum.

L’ordenació episcopal del nou bisbe a la catedral de Girona el passat dia 21 d’abril em va agafar a Mèxic, sinó m’hauria agradat anar-hi. Poques ocasions hi ha per assistir a una cerimònia de tanta solemnitat que pot tardar dècades en repetir-se. Per als que ja tenen sis dècades, el seu naixement coincidia amb els darrers temps del bisbe Cartañà, nomenat abans de la Guerra Civil i que mai va canviar gaire . Tinc uns confosos records infantils , entre quatre o cinc anys, de l’arribada del bisbe Jubany a Girona des de el balcó del pis del meu avi a la plaça del Marquès de Camps, on es feu la rebuda oficial. Amb el Dr. Jubany hi vaig parlar alguna vegada. Llavors era cardenal arquebisbe de Barcelona, un autèntic príncep de l’església en tots els sentits, tothom mantenia una respectuosa distància. 

Amb el bisbe Camprodon tindria converses periòdiques , especialment quan vaig dirigir aquest mateix diari, sempre en companyia del seu recordat i afable secretari, mossèn Padrós. Es complementaven perfectament. Malauradament he conegut molt poc al bisbe Pardo. No fou així amb el seu antecessor, el bisbe Soler, qui em va fer un regal impagable. Quan al 2003 vaig pronunciar el pregó de la Setmana Santa gironina em va convidar a situar-me al seu cantó, acompanyant-lo a la porta de la Catedral, en el moment més solemne de la processó de divendres. És quan el sant Crist arriba a la plaça i és pujat per les escales en un silenci total. Mentrestant, els manaies fan les seves figures davant de la impressió del públic.

Del bisbe Vilà s’ha destacat la seva condició, pràcticament inèdita, de monjo i abat de Poblet. Bé, el sant pare és jesuïta, per trencar motllos. La seva designació fou una absoluta sorpresa. A Poblet, orde del Cister, segueixen la regla de Sant Benet : ora et labora. És historiador i a Tarragona, com a laic, és recordat per la seva magnífica tasca a l’hemeroteca de la ciutat. Documentalista, per tant un home amb un sentit del rigor i de la reflexió. Ha aprofundit en el coneixement de les noves tecnologies de la informació. Hemeroteca i tecnologia! El món vell i nou. Un intel·lectual del que se sap el seu tarannà catalanista. Però també un home d’acció com ho va demostrar gestionant el monestir de Poblet. Em sembla que es una persona absolutament contemporània. Del seu temps. Ora et labora.

Tindrà feina a Girona, una diòcesi amb un alarmant descens de les vocacions i envelliment del clero i feligresos. Un dia, amb en Jordi Basté, xerràvem amb el mític periodista esportiu José María García i en Basté li va preguntar si encara era tan creient com abans: «No he perdido la fe, pero sí la afición». Són els temps que corren.

Subscriu-te per seguir llegint