Cartes

maria dolors sala lleal. vilablareix.

Ha arribat l´hora que la indignació es transformi en acció; que la ràbia i la impotència es converteixin en idees per consolidar; l´hora que la desesperança ens mogui a la recerca d´un futur que només nosaltres podem construir.

No són una colla de joves descerebrats els que estan acampant i manifestant-se. És el sorgiment d´una consciència global a la recerca d´un món on es pugui viure amb dignitat; persones de totes les edats i condicions, amb l´empenta d´una energia jove, perquè són els joves els qui porten la passió i la valentia de dir «prou, d´això que ens doneu ja no en volem més».

El món canvia quan l´home canvia per dins. I hem deixat de creure en aquest món que ens han venut. Ara hem canviat, i canviarem el món, per convertir-lo en un món construït entre tots, pensat per tots, on tothom pugui participar, treballar-hi, crear, gaudir-hi, viure-hi en pau, tranquil·litat, esperança i il·lusió de futur.

Democràcia real ja, per canviar les coses

jordi vidal bernades. palafrugell.

Molts pensem que les coses dolentes només els passen als altres, assistim incrèduls a l´espectacle de la desgràcia dels altres, però asseguts còmodament al nostre sofà de casa. A tot Espanya aquesta actitud es dóna de manera global: veiem amb horror les guerres a Orient, els genocidis a l´Àfrica, els desastres naturals de països llunyans i no ens adonem que aquí, molt a prop nostre, els altres contemplen com nosaltres ens ho mirem com si fos un «espectacle aliè». Sembla que res no importa, que el que veiem a nosaltres mai ens passarà i, tanmateix, la desgràcia de l´atur, de la fam, de la corrupció, de l´abús de poder en aquesta pretesa «democràcia» està ja instal·lada entre nosaltres, que seguim immòbils, com passius espectadors.

Però el passat 15 de maig això ha començat a canviar, milers de ciutadans han sortit al carrer per defensar els seus drets. Han començat a dir prou. Desitjo que aquesta mobilització no es quedi en una anècdota i que ens adonem que un poble mobilitzat, conscient i autodeterminat sigui capaç de baixar governs i de canviar les coses.

Mes de maig,

mes de Maria

maria àngels pagès calvet. ventalló.

La tradició popular d´acudir a santuaris i a ermites de la Mare de Déu per honorar-la i demanar el seu ajut, sobretot durant el mes de maig, encara es manté viva. Rams de flors fresques, ciris encesos... en són una prova evident.

Sembla que el primer d´associar el mes de maig amb el mes de Maria va ser Alfons X, rei de Castella, en ple segle XIII. Autor de moltes poesies, algunes de molt conegudes, com les Cantigas a Santa María.

Hem d´agrair la tasca que s´està fent per tornar a revitalitzar els santuaris de la nostra diòcesi. La remodelació que s´ha fet al Mont és digna de veure. Aquest any es complirà el setè centenari. L´onze de setembre està prevista una gran celebració.

Ens consta que l´estiu del 1884, el gran poeta Jacint Verdaguer hi va fer una estada d´un mes i mig. Allà va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó i la tranquil·litat per escriure.

Això és la seva impressió: «De molts santuaris de Catalunya i de fora d´ella que he visitat, mai cap no se m´havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont».

El mateix podríem dir del santuari de la Mare de Déu dels Àngels, la Salut de Terrades, la Salut de Pallerols... Fa goig d´anar-hi, tornen a ser un espai de pau, serenor, un excel·lent lloc per pregar i per descansar, per estrènyer lligams familiars i d´amistat i alhora ens permeten gaudir d´uns serveis d´hostatgeria moderns i agradables.

Tant de bo que totes aquestes accions ajudin perquè no es perdi aquest costum. Forma part de la cultura i de les nostres arrels cristianes.

Resposta a l´article «Girona: Museïtzar

el Barri Vell»

Jaume Cabruja Gutierrez. girona.

Trobo molt positiu l´article publicat en relació a dinamitzar i fer més atractiu el barri vell de Girona. Comparant-lo amb d´altres ciutats, Florència, Berlín, i fins i tot amb llocs tant llunyans com, en un viatge recent a Malàisia, la ciutat de Melaka ens va sorprendre. Un paradís d´arquitectura colonial, ben protegida i moltes botigues i petits tallers que eren un encant pels visitants.

A Girona, en canvi, ens trobem amb un problema de base. No en sé els motius, i se´n podrien fer moltes hipòtesis. El fet és que els lloguers de locals estan a preus astronòmics, que no tenen sentit per una ciutat que, per molt bonica i especial que creiem, és petita i no aporta tants beneficis com ho podria fer una Barcelona –sempre parlant en quantitat de turistes i habitants que hi tenim.

Això vol dir que en comptes de dinamitzar el barri vell, l´estem tancant. No hi ha possibilitat de crear-hi nous espais, només botigues de grans marques; ni tallers ni botigues amb encant. Mentre veiem com creixen els espais abandonats, tancats, locals bruts i amb grafitis que l´únic que aporten és una mala imatge i pobresa a aquest barri que pensem que tant es mereix.

Cal fer una reflexió i un nou plantejament. Per què no posar taxes per tal que els locals tancats, almenys, es mantinguin en bones condicions i compleixin amb la normativa del Barri Vell, que sembla que només sigui restrictiva per les activitats obertes o per obrir. Vet aquí la meva aportació crítica. Algú ho havia de dir...

Vicissituds

d´una passatgera

Izaskun Fernández Uribe. Girona.

Em trobo a l´aeroport disposada a agafar un avió. Porto un maleta de les que diu­en de cabina. Arribo al lloc de control on em despullo de la meva jaqueta i mocador de coll que col·loco acuradament en una safata de color blanc.

No oblido exposar la meva intimitat en una bosseta transparent plena de petits flascons i tubs de no més de 100 ml (una té aquesta edat en què intenta minimitzar tot el possible els efectes del temps per mitjà de contorn d´ulls, sèrum, antiarrugues…).

Com que en aquesta ocasió no porto botes, no haig de descalçar-me i una senyora d´uniforme em fa senyals amb la mà perquè passi sota l´arc detector.

Una llum vermella fa que la uniformada s´ajusti els guants i em demani que em posi en la postura de l´espantaocells. Bé, ella no ho diu així, però és la sensació que tinc jo, allí amb els braços en creu mentre la susdita em grapeja, perdó, m´escorcolla.

Sembla que no porto res perillós i amb desdeny em diu que puc passar.

Després d´una llarga estona a la porta d´embarcament, pujo a l´avió. Localitzo el meu seient i en aquest moment, quan em disposo a ocupar-lo, experimento una enorme satisfacció del meu metre seixanta d´alçada –el meu veí de vol té les cames encaixades en el respatller del seient de davant.

Per fi desenganxem amb totes les garanties de seguretat imaginables i decideixo que és el moment de llegir el diari.

Intento obrir-lo i constato que em serà impossible si no faig alguna contorsió o entro en l´espai adjudicat al meu veí.

Decideixo observar els passatgers. Una jove treu de la seva bossa unes petites tisores i es disposa a fer-se «la manicura d´alta volada». Un altre, burlant les reiterades crides d´atenció de l´hostessa, es passa el viatge connectat a Internet.

Per fi arribem a la destinació i des de megafonia ens adverteixen de no connectar els mòbils fins a abandonar la nau. En aquest moment comença una simfonia de tons, politons i altres melodies mentre els passatgers esperen impacients l´obertura de les portes després d´un segur i còmode viatge.