El moviment dels indignats -així se l'anomena- està format per un conjunt de persones i grups de voluntats diverses. Alguns, potser els majoritaris, defensen una democràcia horitzontal etèria i han generat proposicions, algunes de les quals podrien ser discutides; uns altres, són simplement grups antisistema de pensament caòtic; finalment, també hi ha gent de bona fe que protesta de la situació actual. Ja vaig afirmar en l'article anterior que no creia que tinguessin dret a atropellar els drets de la majoria, en fer seus espais públics que són de tots. Però la setmana passada es van produir els successos greus a les portes del parc de la Ciutadella de Barcelona, que han estat condemnats, de forma força general, fins i tot pels qui semblava que simpatitzaven amb el moviment. Per tant, només afegiré que, en atacar els nostres parlamentaris, em vaig sentir violentat jo mateix, perquè s'insultava i es vexava els meus representants, els representats de la ciutadania de Catalunya. Es diu que els violents eren una minoria, no ho vull discutir ara, però és un fet conegut que quan s'apleguen multituds es produeixen situacions caòtiques que poden ser aprofitades per minories actives amb objectius concrets. A causa d'aquest fet prou conegut, les manifestacions organitzades de forma civilitzada tenen serveis d'ordre que vetllen perquè ningú no vagi més enllà de les reivindicacions dels manifestants.
Què reivindiquem i què podem fer: És difícil saber què volen exactament els coneguts com a indignats, perquè les seves demandes són confuses i quan algun dels grups que formen les concentracions les han concretades, n'ha sorgit una llista heterogènia, amb mesures la majoria de les quals no es poden portar a la pràctica o no ataquen l'arrel dels problemes que tenim a Catalunya. En termes generals, predominen dos grans motius de protesta: un s'adreça en contra de la democràcia representativa i un altre, en contra del capitalisme global. Pel que fa a la crítica a la democràcia actual, tots estem d'acord que és molt imperfecta i que caldria fer-ne una reforma a fons. Però el que falla no és el sistema sinó la manera com se'l fa funcionar. Estic d'acord amb els que argumenten que s'hauria de canviar la llei electoral, amb els que creuen que els polítics haurien de ser més sensibles a les inquietuds dels que els han votat, i amb els que clamen per una millora de les fórmules de participació dels ciutadans; però no ho estic amb els que condemnen el sistema totalment i diuen que no és democràtic. No conec cap alternativa que superi el sistema de llibertats dels pobles occidentals. Pensar en les alternatives que històricament s'han proposat, causa vertigen.
El comunisme era una mena de capitalisme d'Estat que es va convertir en una tirania. Algú pot pensar que es podria millorar i que no cal caure en els errors de la Unió Soviètica, però la veritat és que una economia planificada des d'uns organismes centrals no és capaç de fer funcionar un sistema econòmic modern, tal com es demostrà amb l'ensorrament dels països que ho van intentar. Després hi ha les fórmules llibertàries i les d'autogestió. El comunisme va fracassar, però totes aquestes fórmules llibertàries alternatives no es podrien ni posar en pràctica. Les assemblees poden funcionar a petita escala, en grups reduïts, però algú es pot imaginar què passaria si tot hagués de funcionar mitjançant assemblees que inevitablement haurien d'arribar a conclusions i propostes diferents. La democràcia directa va ser efectiva en l'Atenes clàssica perquè era una ciutat-estat de reduïdes dimensions, però en les nostres societats de molts milions de ciutadans, les delegacions de poder són absolutament inevitables. Si això és així, em sembla que només ens resta una alternativa, perfeccionar el funcionament del sistema actual, la resta són reaccions visionàries que no ens porten enlloc.
És veritat que hi ha poders fàctics, com els sectors financers o les empreses multinacionals, que condicionen l'economia i la política dels països democràtics. També és cert que caldria que se'ls pogués controlar, però això només s'ho poden plantejar governs amb la força que els pot proporcionar un suport popular inqüestionable. De manera que el que cal per mirar de sortir de la situació actual és una mobilització popular per enfortir i depurar la democràcia que existeix, o sigui prendre el camí invers que han seguit els indignats.
D'entre les moltes qüestions que presenten els problemes que analitzem n'hi ha un del qual no es parla gaire i em sembla fonamental. Hi ha un clamor social en contra de les retallades a les prestacions socials que farà el govern de la Generalitat. El que no es plantegen els sectors ciutadans que protesten és com es poden evitar les famoses retallades. Els indignats demanen més mestres i més metges, però no ens aclareixen d'on sortiran els fons que ho haurien de permetre. La Generalitat disposa d'uns diners determinats que són els que li atorga el govern de Madrid i que com es demostra són clarament insuficients. A causa d'aquesta insuficiència, els darrers governs, per mantenir el nivell de prestacions socials, han acumulat un dèficit enorme que ara no només no pot seguir augmentant sinó que s'ha de reduir, segons ha imposat la UE a l'Estat espanyol.
- Els darrers esdeveniments: dissabte passat es va difondre un comunicat signat per 250 persones pertanyents al món de la cultura. Denunciaven la criminalització que s'ha fet del fenomen dels indignats. El document que han presentat porta el títol "Contra la persecució i criminalització de la democràcia". Estic clarament en contra de la posició que manté el manifest. La veritat és tot el contrari. Des del primer moment les acampades van gaudir del suport passiu de bona part de la població. Els mitjans de comunicació, tal com acostumen a fer, han prestat una atenció molt àmplia, fins i tot exagerada a tot el fenomen, convertint-lo en espectacle. Els comentaris negatius venien de les opinions d'articulistes de més o menys prestigi i eren minoritaris. Solament quan els concentrats van actuar contra els diputats, en una acció clarament antidemocràtica, se'ls ha condemnat tal com era de justícia.
I finalment, diumenge desenes de milers de ciutadans es van manifestar a les ciutats catalanes. Les manifestacions van ser ordenades i pacífiques, tal com han de ser. Molts feliciten el moviment caòtic dels indignats per tal com es van captenir, però era la seva obligació; el que va passar diumenge és el normal i no cal felicitar-los per portar-se tal com ho fan els moviments ciutadans que organitzen manifestacions.
La indignació no és una actitud política, és un sentiment; la por tampoc no s'ha de situar dins el món de la pràctica política. Però els sentiments generalitzats poden tenir conseqüències polítiques. I jo tinc una por que prové de recordar situacions del passat: temo que, si els moviments assemblearis i antisistema es mantenen i augmenten, es produeixin reaccions dels sectors més reaccionaris. De moment, el PP ha millorat la seva presència a Catalunya. Han començat atacant la immersió lingüística; veurem quines qüestions, que la majoria hem considerat fonamentals, voldran enderrocar a continuació.
