Fa uns dies, en una entrevista, em van preguntar sobre un tema que preocupa: la prevenció de conductes agressives en nens i adolescents. La resposta té molta complexitat, ja que hi ha molts elements que cal considerar. Però em vaig centrar en un: el paper de la família. Sigui quina sigui l'estructura del nucli familiar (que és el primer element de socialització del nen), importa la seva funció i la seva capacitat educativa. No es pot oblidar que els pares són els primers responsables de l'educació dels fills.
Manca capacitat educativa en els pares que es mostren incapaços de posar límits al fill quan aquest comença a donar les seves primeres passes per la vida, tot descobrint el seu entorn. Manca capacitat educativa en els pares permissius que creuen que qualsevol ordre que donen al nen ha de partir d'un raonament i un debat.
I és que en aquest aspecte hi ha hagut molta confusió. Hem deixat l'antic model autoritari i, tal vegada, ens hem quedat sense model. La llei del pèndul ens ha portat al model permissiu. Però aquest model no és vàlid en educació. Cap on anirem?
Imaginem-nos conduint un vehicle per una carretera desconeguda, estreta i amb revolts. De nit i amb pluja. Oi que agraïm aquelles ratlles blanques pintades a la calçada i que ens mostren el límits per on podem fer anar el nostre vehicle? Què passaria sense aquestes ratlles? I si, més enllà, hi ha un precipici o un altre perill amagat? Les ratlles blanques ens donen seguretat.
El nen necessita també aquestes línies blanques, aquests límits, per conduir, amb seguretat, la seva vida. Les normes són essencials quan el nen va descobrint el seu entorn i, amb les seves entremaliadures, ens va demanant on hem posat els límits. El nen petit no pot entendre arguments ni raonaments. Com quan jo condueixo per la carretera no tinc opció d'anar a explorar quin perill s'amaga darrere el límit de la ratlla blanca, ja que m'hi puc jugar la vida. El nen necessita normes i límits des de petit. També s'hi juga la vida i el seu futur com a persona.
Els límits i les normes han de ser pocs i precisos. No admeten excepcions. Han de servir per aprendre a comportar-se tant a casa com en altres àmbits. No cal argumentar-los. Quan el nen creixi ja anirà descobrint les raons dels nostres criteris. Però mentre creix amb unes normes clares i concretes, adquirirà una seguretat per, dins una personalitat que va madurant, actuar d'acord amb uns principis bàsics de convivència. De l'obediència a l'autoritat paterna anirà entenent, poc a poc, el gran valor de servei d'aquesta autoritat, sense la qual creixeria en el desordre moral.
