espanya necessita més joves que prefereixin obrir una empresa que preparar una oposició. És un missatge vell però que sempre té motiu. Abans de la crisi es deia perquè faltaven empresaris. Després de les retallades perquè sobraran funcionaris. La nostra tradició és classista, d'escassa permeabilitat social i de promoció només en èpoques de bombolla i no tenim gairebé paraules per anomenar el que necessitem canviar. A falta de discurs propi, s'importa i tradueix directament de l'anglès la cultura de l'èxit (i del fracàs). Ens entendríem millor amb un discurs previ de l'intent perquè procedeix de la intenció, que sí que és una cosa molt nostra. En la cultura anglosaxona la intenció és el que no importa. Va directa al resultat: èxit o fracàs.
La intenció és la determinació de la voluntat a fi d'aconseguir un objectiu. Quan es torna fet passa a intent i quan es frustra és intent fallit. Caldria corregir el nostre catòlic i pobre "la intenció és el que importa" per "l'important és l'intent". En la majoria dels casos hi ha una distància insalvable entre la intenció i l'intent. La nostra intenció sol ser una idea que no va enlloc perquè no es posa en marxa, no s'encamina a cap més fi que ser enunciada. La diferència és vital perquè no es mor en la intenció sinó en l'intent.
Es retreu molt que a Espanya es premiés poc l'èxit i es castigués molt el fracàs però més que aquestes dues idees el que va aconseguir la societat llargament classista i immobilista va ser avortar l'intent. Sense intent no hi ha fracàs, com sense navegar no es corre cap risc de naufragi.
D'altra banda, la cosa més fàcil és fracassar. Als Estats Units la mitjana de vida de les empreses és de sis anys i més d'un 30% no compleixen el tercer any. El més que aporta Estats Units és l'extensió de la cultura de l'intent i la fe en l'èxit econòmic celebrat com la més elevada recompensa.
