Va fer-ho Almunia el 2000, i es va clavar una costellada. Convençut que la sortida era per l'esquerra, es va envoltar de gestos radicals, des de comparar el PP amb uns agressius dòberman fins a apel·lar al record del Front Popular. Però els electors no estaven per esquerranismes, perquè la recuperació de l'economia havia tornat una sensació de confortable benestar que atribuïen al govern del moment. No era en va que Aznar havia fet un sant i senya de la consigna "Espanya va bé!". I si anem bé, val més continuar amb els mateixos, va pensar molta gent. Almunia va aconseguir el pitjor resultat del PSOE en dues dècades, i el PP es va alçar amb la majoria absoluta. La va perdre al cap de quatre anys perquè la recuperació econòmica ja havia estat descomptada i els electors es fixaven en altres coses: en els gestos, en les formes, en els afavoriments. Però el 2000 encara no era l'hora.

Ara, Rubalcaba torna a buscar una sortida a mà esquerra i al PP diuen que se n'alegren, perquè els deixa tot el centre per a ells. Però no hi ha mai res que sigui igual del tot. Ara no hi ha sensació de bonança sinó de crisi inclement, acompanyada cada dia més per un estat general d'emprenyada que ha tingut una de les seves manifestacions en el 15-M, i en té una altra en les enquestes que situen els polítics (govern i oposició) en el cistell dels problemes i no en el de les solucions. Però no és la classe política l'única diana del malestar popular. Aquest ens abstracte manejat per persones concretes que es diu "els mercats" és el blanc preferit, perquè s'atribueixen a les seves exigències les decisions que ens retallen i ens amenacen. I com a part activa del mecanisme, la ira popular es dirigeix contra els banquers, que ens neguen el crèdit per salvar el negoci i ens embarguen la casa i el sou, però s'adjudiquen premis milionaris d'alquímia financera. Ficar-se amb aquesta gent és audiència assegurada.

En el seu discurs de dissabte, de paraules de seda sobre ganivets d'acer, el candidat socialista es va ficar amb els bancs i també amb els molt rics, als quals amenaça amb un impost sobre els grans patrimonis, mentre aixeca barricades per defensar l'estat del benestar (que no gestiona el govern, sinó les autonomies). Un discurs Robin Hood per al qual hi ha públic suficient en un Sherwood de quatre milions i mig d'aturats, però a càrrec d'un lloctinent del xèrif de Nottingham. Té credibilitat? A veure.