La setmana passada ha suposat un nou esglaó en la pugna d'Espanya amb "els mercats", al consolidar-se el diferencial entre el bo a 10 anys i el bund alemany per damunt dels 300 punts (pagant interessos pròxims al 6%). La pregunta és si s'ha arribat al punt sense retorn (és a dir, el moment en el qual el rescat del país -o, més aviat, dels seus creditors- és inevitable). Probablement, encara no s'hi ha arribat, però estem més a prop que mai, des que els grecs van patir les primeres mostres de desconfiança (en 2009) i es va dir que "Espanya no era Grècia".
Segons els experts, el llindar sense possibilitat de tornar enrere s'aconseguiria si es consolidés una distància de 400 punts entre el bo i el bund, amb un tipus d'interès del 7% a pagar per Espanya. Llavors, en vista dels precedents irlandès o portuguès, el rescat seria qüestió de tres o quatre setmanes. El problema és que, segons passa el temps, ens anem quedant sense marge de maniobra.
D'una banda, tenim un govern en fase terminal, incapaç de fer reformes que dissuadeixin els mercats d'atacar el nostre deute públic. Per l'altra, hi ha l'extensió de l'incendi a altres països (com Itàlia), que contagien Espanya i l'acosten al grup de rescatats. Finalment, la descoordinació a l'eurozona, amb interessos cada vegada més contraposats (Alemanya i els seus aliats, partidaris de reestructuracions del deute, de manera que els bancs assumeixin pèrdues i no es carregui més els contribuents; els perifèrics, defensors de la creació d'eurobons, abonats per un Tresor comú, el que frenaria els atacs dels especuladors). Arribats a aquest punt (i encara que la cridòria mediaticopolítica escometi contra Merkel o les agències de qualificació, eludint les pròpies responsabilitats), ja no és hora de preguntar-se si es produirà el rescat, sinó quan.
